Si l'Àngel Llàcer ha llogat un entrenador personal i s'ha aprimat 12 kg per poder intepretar el Relato de un nàufrago, jo, dona biònica amb genoll recentment estrenat, i convençuda que tot el que fa el Llàcer és impecable -al marge que pugui o no interessar la història- havia de fer l'esforç d'anar a veure'l amb crosses. Serveixi aquesta introducció de disculpa per haver-hi anat l'últim dia del Lliure, però recomano als que no l'heu vist que retorneu a aquell costum d'anar 'd'excursió' els caps de setmana: passejadeta, uns calçots i al bolo del Nàufrag per Catalunya, que hi haurà gira.
L'espectacle és important per nosaltres, perquè el llibre Relato de un náufrago que estuvo diez dias a la deriva de una balsa sin comer ni beber, que fué proclamado héroe por la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre, de Gabriel Garcia Màrquez, es va editar per primer cop a Barcelona, l'any 1970. El text provenia d'un seguit de relats-articles explicats pel protagonista autèntic, Luis Alejandro Velasco, que en Gabo, llavors periodista, havia transcrit per al diari El espectador de Bogotá, l'any 1955.
El volum es va convertir en lectura obligada de BUP i l'any 1999 va caure a les mans de Marc Montserrat-Druker (el director de L'onada!), que se'n va enamorar. Garcia Màrquez havia cedit els drets a l'agent literària Carme Balcells, de reconeguda popularitat entre els lletraferits. I un dia, en Marc la va anar a veure i li va proposar passat el relat a teatre. Ella va acceptar, el va ajudar molt i el projecte va tirar endavant. És, doncs, la primera versió teatral que existeix i neix a casa nostra. Estrena mundial, vaja!
La història comença a Bocaccio, a l'època de la Gauche Divine, després de celebrar la presentació del llibre, amb aquella veu del No-Do com a fons, i cançons com ara Què volen aquesta gent. El que segueix és un doll de imaginació. Marc Montserrat ha sabut convertir un relat en primera persona en un duel interpretatiu d'altíssima volada, entre uns impagables Emilio Gutiérrez Caba i l'Àngel Llàcer. El relat, al meu parer, és molt convincent. És un fet real que incideix en com una persona pot sobreviure en les condicions més radicalment adverses, gràcies estrictament a les ganes de viure. Això és molt important. Però també parla del patiment d'un mariner per menjar una gavina, una companya fidel. I sobretot de com la publicitat pot arribar a aprofitar un fet dramàtic per vendre. (Això ho dic amb solemnitat, però és el més divertit). També posa sobre la taula el debat de qui és l'autor, si el que explica la història perquè l'ha viscut i és seva, o l'escriptor, que la reordena per compartir-la amb el mon.
Relato de un náufrago és, doncs, una obra de lluïment tant pels artistes com per al director com per a l'adaptador Ignacio García May. Veiem un -insòlit!- Gutiérrez Caba cantant boleros i ballant la cumbia, a més de fer de Gabo i de nàufrag quan convé; un Llàcer immens desplegant tots els matisos d'una persona que pateix la més gran de les angoixes, que és haver d'aguantar el coqueteig de la mort al seu voltant; una escenografia -de Jon Berrondo- no realista però molt eficient, que tothom ha explicat però que jo em callaré per si encara podeu disfrutar de la sorpresa... En definitiva, un espectacle insòlit, nostrat -tot i ser en castellà- i una injecció de ganes de viure per si algú les necessita.
De moment, 12 de març de 2017 a Balaguer i 22/04/2017 21.00 h a l'Àtrium de Viladecans
