Requiem pour L.

Teatre | Dansa

informació obra



Direcció Musical:
Rodríguez Vangama
Producció:
Les ballets C de la B
Companyia:
Les Fugitives
Autor:
Judith Corona
Sinopsi:

Fabrizio Cassol i Alain Platel són alquimistes, creadors de nous universos musicals en un gresol de tradicions antagòniques. Encara recordem l’impacte de Coup Fatal: músics congolesos absorbits pel barroc europeu. Amb el mateix esperit transcultural reconstrueixen l’inacabat Rèquiem de Mozart sota l’eclèctica influència del jazz, l’òpera i la música africana. Catorze instrumentistes i cantants d’arreu del món, reunits per a una celebració, musical, física i visual, de la fusió i el mestissatge cultural. Una missa fúnebre per a un món cada vegada més gran i amb les distàncies cada vegada més curtes.

Crítica: Requiem pour L.

20/11/2018

Platel i Cassol projecten la mort en directe i fusionen Mozart amb Àfrica ,provocant una veritable commoció emocional

per Ramon Oliver

Posem-li nom a aquest rostre de dona filmat en primer pla per la càmera de Natan Rosseel  que agonitza  en blanc i negre i  a ritme alentit davant nostre. Posem que es diu L.: L d’Ella. I afegim-li també una història: pel que sembla, L. batallava activament pel dret a que les persones puguin tenir sempre la mort digne que elles mateixes escullin. I L. va trobar que la possibilitat de morir davant una càmera en companyia dels seus éssers  més estimats  – transformats  aquí en puntuals  ombres fugaces i cossos fragmentats només parcialment entrevistos- i la possibilitat que aquesta mort quedés integrada en un rèquiem escènic destinat a commocionar espectadors d’arreu el món, venia a recolzar encara més aquest dret a morir amb la dignitat que reconeixem en el seu propi rostre.

El rostre de L. el veurem tota l’estona projectat en grans dimensions al fons d’un escenari que Alain Platel ha omplert de caixes amb quelcom de taüts. Caixes- taüts que per moments semblen exercir  la funció de  plataformes elevades des de les quals els intèrprets se situen en un altre pla de comunicació amb el rostre que agonitza, mirant-lo cara a cara i adreçant envers ell tota la força de la seva interpretació. Però alhora, caixes-taüts que també semblen  remarcar l’espai buit i enfonsat que existeix entre elles,  constrenyent el moviment d’aquest excepcional grup de músics , cantats i ballarins units en congregació per tal d’acompanyar la mort d’algú altre tot fent-nos present la inevitabilitat de la nostra.  I ara m’ha vingut al cap – els mateixos  creadors fan referència a ella en el dossier de premsa de la seva proposta- aquella fosa comú a la qual va anar a parar Mozart quan va morir, deixant acabat el colpidor Rèquiem que va composar per encàrrec d’algú altre sense poder intuir ( o potser sí, que en algun moment  l’idea el va assaltar per un segon ?) que estava creant la partitura del seu propi  Rèquiem.  I és que el rostre de L. ens recordarà també  constantment la veritable funció que tenen els Rèquiem; una funció sovint oblidada quan aquests es converteixen en objectes artístics i entren en un pla en el qual la presencia de la mort adquireix un aspecte subliminal .  Aquí, per contra, som davant un Rèquiem que no es limita a evocar la persona a la qual li ret tribut, sinó que avança de forma sincronitzada amb la seva agonia. Tant és així, que la mirada de L. projectada a la pantalla arriba a adreçar la seva mirada directament cap a la tuba  que emet sons al seu costat. Tant és així que , al llarg d’un fragment impressionant en el qual els cops de silenci agafen una dimensió esferidora , els esbufecs que deixa anar l’acordió es transmuten en pura respiració agònica. Tant és així, que un solo arrauxat de bateria adquireix aquí la sonoritat de la ranera final.

Tal i com diuen Platel i Cassol – creadors d’aquesta prodigiosa cerimònia escènica - , del que es tractava era d’invitar a imaginar-se una cerimònia per al dol en la qual els ritus occidentals i les referències africanes es fusionessin amb la mateixa sorprenent harmonia amb la qual  la música de Mozart es fon amb els ritmes propis del continent negre. I fent-ho, arriben a un aclaparador grau de mixtura que Platel i Cassol ja havien treballat magistralment en propostes anteriors però que aquí assoleix al seu punt més elevat. Sense renunciar a l’aposta vital que transmeten tots i cadascun dels sensacionals oficiants del dol, el Rèquiem de Platel i Cassol traspassa la dimensió de l’objecte artístic que parla de la mort des de una prudent distància . I ens recorda amb emotiva brutalitat la fragilitat a la qual estem condemnats. No va ser fins després d’haver format part de la cerimònia i d’haver-me quedat profundament tocat per ella, que vaig llegir  el comentari que la dramaturga del muntatge, Hildegard de Vuyst, va escriure sobre ell: “La pregunta que Cassol té pendent de respondre després d’aquest Requiem pour L. és: i després d’això, què queda per fer? Hi ha la sensació que s’ha acabat”.

Doncs espero de tot cor que no; que no s’hagi acabat. Però el repte és difícil de superar: aquest Rèquiem suposa –imagino que per als oficiants, i sens dubte per a un molt nombrós grup dels assistents – una experiència emocional que et cala fins a aquests ossos destinats a acabar transformant-se en pols de sepultura o cendra llançada al vent. Però de moment, donem les gràcies: cal fer-ho, quan  la mort  pot generar al seu voltant tanta bellesa i tanta creativitat. L., n’estaria orgullosa . I un consell final: no us perdeu l’oportunitat de recuperar a Spotify el memorable enregistrament d’aquest Rèquiem.