Retour à Reims (Retorn a Reims)

informació obra



Direcció:
Thomas Ostermeier
Sinopsi:

El 2008, el sociòleg Didier Eribon va publicar el seu cèlebre assaig Retour à Reims, centrat a analitzar les raons per les quals la classe obrera, tradicionalment d’esquerres, s’ha reconvertit en potencial votant de l’extrema dreta. Thomas Ostermeier, un dels indiscutibles grans directors europeus, aprofita les qüestions socials que planteja el llibre per reflexionar sobre la relació entre l’art i el seu efecte sobre la societat. El teatre com un mitjà de debat polític que arriba a l’espectador en forma d’un estudi de doblatge que està treballant en l’adaptació cinematogràfica del llibre d’Eribon.


Crítica: Retour à Reims (Retorn a Reims)

11/12/2019

Sorprenent adaptació d'un assaig -personal i personalista- però assaig al cap i a la fi

per Iolanda G. Madariaga

L’adaptació que ha fet la Schaubühne de Retour à Reims (2008) de Didier Eribon aixeca del no res tres personatges que dialoguen diferentment amb el text del sociòleg francès. El conflicte es situa doncs en qui són els tres personatges, en la interpretació que en fan (l’actriu i el director) de l’obra d’Eribon i en el com “posar en escena” aquest text. No parlem tant de metateatralitat com de posar imatges fílmiques a una reflexió seriosa sobre la pèrdua de l’espai social dels treballadors -des de la perspectiva de classe- i l’ascens de l’ultradreta a França, reemplaçant en part l’espai polític que el Partit Comunista va tenir al segle passat.

En l’època de la sobreproducció i difusió d’imatges, tres personatges es troben en un estudi de so per posar veu a una mena de documental sobre l’obra d’Eribon. En clau de comèdia, Ostermeir ens posa davant de les contradiccions i paradoxes d’una classe mitja autoproclamada d’esquerres que, segons el també sociòleg Jean-Pierre Garnier (Un sociólogo urbano a contracorriente, 2017), omple avui els divans dels psicoanalistes. Ostermaier ho fa molt conscient que aquesta és l’extracció social dels qui omplim també els teatres de forma majoritària: la sorpresa del públic del Municipal quan, en un exercici d’estranyament brechtià, es demana si hi ha algun raper a la sala déu ser similar a Berlin o a Avignon.  

Sense restar importància a l’obra d’Eribon, el text que dona títol a l’espectacle esdevé un pretext per posar-nos, amb una magnífica condensació de mitjans, un mirall al davant. No és casualitat que qui ha de posar la veu sigui una actriu -no un actor- i l’enginyer de so -en termes marxistes, un burgés en tant que “propietari dels mitjans de producció”-, un descendent dels senegalesos que formaren part de l’exèrcit colonial francès. Una dona i un representant de les minories racialitzades, fins fa poc, menystingudes per l’establishment polític. Amb poquíssimes rèpliques ens adonem que estem davant tres representants distints d’aquesta classe mitja que, malgrat la creixent precarietat, continua estan jerarquitzada. La brometa del cafè -el de l’estudi (dolent) és pels actors, el director i l’enginyer en prenen del bo a la cafeteria- és del tot simptomàtica, més quan el director no se’n està de repetir-li a l’actriu. Com ho és també el zel amb el que tracta l’enginyer el seu tronat estudi de ciutat de províncies. Es pot afegir el menyspreu del director (l’intel·lectual) per les formes més populars i reivindicatives de la música actual, el rap. El tècnic -també raper- n’entona un que porta per títol Bastard amb arrels, expressió de la paradoxa en la que viuen els descendents de les antigues colònies que contrasta amb el volgut desarrelament d’Eribon. L’espectacle ens serveix les reflexions d’Eribon en dues parts. La primera es dedica a parlar del “desclassament” del sociòleg fugint d’una realitat amb un fort component homòfob i sobretot de la figura paterna. A la segona, hi ha el camí de tornada al paisatge de la infantesa, on el filòsof parla dels canvis sociopolítics que observa en aquell entorn que havia estat bastió de les lluites obreres. La malaltia del pare, víctima de l’Alzheimer, i el seu deteriorament cognitiu serveix com a metàfora de la disgregació de la classe obrera i la seva reconversió en consumidors que, mancats d’una identitat de classe, s’afermen en la construcció d’un “nosaltres” nacionalista. Els interrogants que sorgeixen cap el final del documental i el testimoni personal del tècnic apunten a un necessari final obert que dona paper als espectadors. Mentrestant, Ostermaier ens ha permès observar en quines condicions es treballa en cert tipus de produccions culturals de prestigi sostingudes pel pur voluntarisme dels seus artífexs.