Veient aquest Richard III redux, pensava en l’anècdota que he sentit explicar més d’un cop a la Carla Rovira sobre com des del professorat de l’Institut del Teatre van aconsellar-li que s’aprimés si volia interpretar algun paper protagonista. Pensava en el #SerActriuÉs i en el #BodyNeutral/#BodyPositive. També en el Col·lectiu d’Actors i Actrius Negres de Barcelona, amb reivindicacions semblants a les delxs intèrprets transsexuals, i en el discurs de Jesús Vidal als Goya. I en una frase de Gail Dines –que vaig llegir a través de l’instagram de la Júlia Barceló- sobre quantes empreses s’emprenyarien si un dia totes les dones decidim que estem contentes amb els nostres cossos.
Però situem-nos. Richard III redux OR Sara Beer [is/not] Richard III és la producció britànica exhibida en el marc del Festival Simbiòtic, que se celebra cada novembre per promoure unes arts escèniques accessibles per a tothom a través de cursos, trobades i espectacles. Sara Beer és una actriu gal·lesa que conviu amb escoliosi, una desviació de la columna vertebral que precisament és la que tenia el rei Ricard III. En aquest monòleg, escrit per Kaite O’Reilly, Beer ofereix una narrativa fragmentada en tres plans paral·lels: el d’una investigadora que ressegueix quins fets històrics hi ha darrere de la cèlebre obra de Shakespeare, el d’una dona amb escoliosi que des de petita ha volgut ser actriu i el d’una actriu que es prepara el personatge shakespearià. En realitat, però, el missatge que ens arriba des dels tres plans és el mateix: la capacitat de la ficció per difondre la ideologia del poderós, ja sigui un rei del segle XV o tota la indústria que ens impulsa avui a sentir-nos malament amb el nostre cos per oferir-nos “solucions” miraculoses. Ni Ricard era tan malvat com el retrata Shakespeare ni el físic determina la capacitat de ningú.
Per a complaure al nou monarca Enric Tudor, enemic de la casa de York, Shakespeare deforma amb els insults més elaborats (“thou elvish-mark'd abortive rooting hog”) la figura del derrotat rei Ricard. Per a més inri, l’autor guarneix l’escoliosi amb un cos esgarrat, exagerant els trets físics i lligant-los indissolublement amb la maldat del personatge. La campanya de difamació dona els seus fruits i Ricard III d’Anglaterra queda en l’imaginari col·lectiu com la perversitat encarnada. A més, la desfilada d’actors i caracteritzacions que interpreten posteriorment el personatge contribueix a mantenir el mite, i el que és encara pitjor, l’estigma. La escoliosi del rei s’acaba traduint al llarg de la història del teatre i del cinema en tot d’artefactes que posen el focus en les deformitats més tètriques i les associen amb les intrigues i traïdories del personatge. Ara bé, tots aquests abillaments són habitualment falsos, estratagemes de vestuari per adornar uns actors homes que fora de l’escenari compleixen amb els cànons corporals establerts. I així és com Sara Beer reivindica que els actors amb alguna [dis]capacitat puguin optar, com a mínim, a les representacions que en dona d’ells la ficció.
Però no pensem que totes aquestes reflexions venen exposades de forma densa o alliçonadora. Al contrari, Beer tira de carisma i humor àcid sense renunciar a la calidesa. Sobre l’escenari, una dona orgullosa de ser qui és, que estima el seu cos i ens convida a normalitzar-lo. Una actriu que recorda amb molta ironia tots els cops que li han aconsellat canviar de professió sense ni tan sols haver-la vist actuar. I una persona que ens fa còmplices de la seva mirada i ens pregunta per què el seu cos ha de parlar més d’ella que les seves accions.
A nivell escènic, la proposta és molt senzilla i val a dir que té algunes mancances. En algunes escenes, l’actriu seu i s’aixeca del tron que podria ocupar Ricard mentre que, en altres, a través de vídeos molt bàsics –potser una mica massa-, la veiem fent parts del monòleg en diferents llocs i situacions. Les escenes venen separades per foscos que alenteixen l’espectacle. I tampoc ajuden gens uns sobretítols qüestionables, amb frases molt llargues i difícils de seguir. Disculpeu que no tingui coneixements per valorar com van funcionar l’audiodescripció o la interpretació en llengua de signes que inclouen tots els espectacles del festival, estaré encantada si algú me'n dona més detalls.
I amb tot, no deixa de ser un muntatge del que se n’hauria de parlar i molt. Perquè qui és i qui no és Ricard III és encara la pregunta que no hem pogut superar. Perquè durant el monòleg, Sara Beer reflexiona sobre el cànon i el poder repressiu d’una imatge repetida fins la sacietat. Sobre com els mitjans propagandístics directa i indirectament creen limitacions. I em pregunto per què està tenint tan poca repercussió un espectacle que fa pensar en totes aquestes coses. Probablement hi deu tenir alguna cosa a veure que el TNC l’hagi programat només dos dies [inserteu titular sobre temporada paritària, ehem]... En tot cas, seria una brillant notícia que tornés i que totxs en poguéssim parlar. D’ella i de totes les Saras Beers que són tan necessàries.
