Espectacle sense paraules, per a tots els públics d’aquest pallasso internacional que observa la humanitat i que, en recrear-la, fa un maridatge personalíssim entre l’humor i la poesia. Damunt l’escena quatre mobles i una porta. Sense parets. Una casa plena de buits, de forats cap a l’absurd, visitada per espectadors imaginats. Un personatge sol envoltat de presències, de desequilibris. Un temps aturat en un ritme frenètic, amb fantasmes als armaris, amb mitjons voladors, pluges de paraigües, miralls juganers, làmpades fugisseres, paquets sorpresa, pianos telepàtics, músiques silencioses. Una casa somiada per compartir la solitud, les emocions. La casa de Leandre.
Molta gent, quan va al circ i li toca veure l’entrada dels pallassos, té una basarda estranya. Són tants els pallassos que omplen el temps de les seves entrades amb jocs per ridiculitzar uns pocs espectadors i divertir a la resta, que amb raó molta gent pateix una por escènica que incomoda. En el cas del clown Leandre Ribera (Barcelona, 1966) passa just tot el contrari. La gent que va a veure Leandre ha de saber que si surt a la pista i entra a casa seva -l’espectacle Rien à Dire passa al seu apartament- serà un moment ple de naturalitat que no buscarà resultats artificials ni forçar situacions sinó buscar la compenetració i la comunicació sincera, a voltes absurda però sempre amable. D’aquesta particularíssima relació amb el públic, Leandre Ribera en diu contracte amb el públic, un concepte interessant que a l’artista li serveix per no travessar línies incòmodes i crear escola.
L’espectacle Rien à dire, que es va poder veure en el marc de Circ al Castell (Festes de la Mercè 2017), és una invitació a entrar a casa de Leandre, un apartament amb mobles torçats, obsessivament ple de mitjons grocs i una mica fantasmal: cada vegada que es tanca la porta cau una caixa de cereals de l’armari. Sense paraules, Leandre ens diu moltes coses... que les escenes quotidianes són divertides, que les relacions humanes tenen sempre una mirada còmica i que tot el que no està al guió té tendència a fer gràcia.
L’espectador veu l’espectacle de clown amb molta comoditat, abstret de tot l’entorn i identificat amb un personatge que en la soledat de casa seva va rebent visites del públic. Leandre, que demostra amb aquest espectacle estar a l’alçada de grans clowns com Avner o Pepe Viyuela, és un artista sensacional que amb el seu ofici aconsegueix un equilibri escènic que molts pocs artistes assoleixen.