Pobre Gilda! Veritablement, la filla de Rigoletto i amant del Dùc de Mantua, és un
bon exemple de dona doblement maltratcada . D’una banda, està el pare ,que amb les seves ànsies protectores (
un cop més, cal preguntar-se on es troba el límit entre la protecció i la
possessió forçada) l’ha convertida en una presonera tancada al més trist i
solitari dels caus: l’enorme escala
d’esglaons impossibles dissenyada per l’escenògraf Michael Levine que la situa a una espai subterrani de molt
difícil accés , ho visualitza de forma aclaparadora. I de l’altra banda, està
aquest enamorat que , mentre canta allò tan cèlebre de “ La donna è mobile” i
es queixa del caràcter voluble i capritxós de les dones, ens demostra per
contra la volubilitat amb la qual el seu desig depredador canvia d’objecte,
sense calcular els danys ( més aviat, presumint d’ells) que aquests capricis
provoquen al seu pas.
El muntatge amb el qual Monique Wagemakers ens
presenta la seva visió de l’obra que Giussepe Verdi va crear tot partint d’un
drama escènic de Victor Hugo que portava per títol “El rei es diverteix”( i que
no va divertir gens ni mica als censors que la van prohibir just el dia després
de la seva estrena; també Verdi i el seu llibretista Francesco Maria Piave,
van patir els dards de la censura) , sap com apropar-se al drama despullant-lo
de melodrama. I sap com buidar-lo de luxes superflus, sense renunciar per això
a un sobri esplendor estètic . Wagemakers, se n’oblida de palaus ducals i
estrets carrerons populars, per tal de centrar la seva proposta en una mena de
gran rectangle susceptible d’adoptar diverses posicions gràcies als mecanismes
hidràulics en els quals es sustenta. Un rectangle envoltat de llums tan fredes
com el neó , però capaces de crear magnífiques perspectives gairebé abstractes
que converteixen l’espai de la representació en quelcom de vegades aparentment buit, però alhora ple d’una tensa
força dramàtica.
A la primera escena del muntatge, el bufó
Rigoletto camina per les vores d’aquest rectangle, dins el qual es troba una
cort de Mántua fantàsticament vestida per Sandy Powell: l’oscaritzada
dissenyadora demostra tant de talent quan es tracta d’omplir una festa amb el
color roig que domina tota la posada en escena i anuncia la tragèdia cap a la
qual enfila el drama, com quan es tracta de trencar la vermellor amb un negre
ple també de tràgics presagis. La posició a la primera escena d’aquest
Rigoletto gràcies al qual Carlos Álvarez ens ofereix una interpretació
prodigiosa ( i no solsament a nivell vocal; Álvarez llueix aquí alhora tota la
seva versatilitat com actor ) , és la posició de qui juga a fer equilibris
convençut que controla tots els fils del joc: fer riure al duc – notable Javier
Camarena - , li atorga una mena de poder
que el porta a oblidar-se de la fragilitat del seu lloc. I aquest oblit, serà
la causa tan de la seva caiguda, com de la caiguda de l’única cosa que estima
al món, aquesta filla a qui, de fet, ell mateix condueix cap el desastre. Qui
no s’ho oblida de la fragilitat de Rigoletto, és precisament Wagemakers: el seu
muntatge, la remarca molt hàbilment , des d’una contenció que no deixa de
resultar espectacular.
