Rigoletto

informació obra



Direcció:
Monique Wagemakers
Escenografia:
Michael Levine
Vestuari:
Sandy Powel, Lorenzo Caprile (assistència)
Il·luminació:
Reinier Tweebeeke
Dramatúrgia:
Klaus Bertisch
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Teatro Real
Intèrprets:
Javier Camarena / Antonino Siragusa, Carlos Álvarez / Àngel Òdena/ , Desirée Rancatore / María José Moreno, Ante Jerkunica / Enrico Iori, Ketevan Kemoklidze / Ana Ibarra, Gemma Coma-Alabert, Gianfranco Montresor, Toni Marsol, Josep Fadó, Xavier Mendoza, Mercedes Gancedo
Direcció Musical:
Riccardo Frizza
Autor:
Giuseppe Verdi
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa.

Màntua, Itàlia. Rigoletto, bufò del duc de Màntua, té una filla secreta que és seduïda pel duc. Els cortesans la rapten i la porten a palau creient que és l’amant de Rigoletto, que els insulta i els reclama la seva filla. Després de fer veure a la filla que el duc no l’estima, Rigoletto planeja la seva venjança.

Debut mundial de Javier Camarena i Antonino Siragusa en el rol del duc de Màntua al Liceu, acompanyats de Carlos Álvarez, Àngel Òdena i Leo Nucci, en un Rigoletto de luxe al coliseu barceloní. Una peça essencial de l’òpera basada en un drama de Victor Hugo i censurada abans de l’estrena per la seva crítica a la monarquia de l’època.

La producciò de Monique Wagemakers és minimalista però molt complexa tècnicament, amb un vestuari vermell venecià renaixentista que recrea l’intens espectre emocional de Rigoletto.

Crítica: Rigoletto

30/03/2017

El magnífic bufó de Verdi, viu el seu drama ficat en un rectangle escenogràfic alhora auster i espectacular

per Ramon Oliver

Pobre Gilda! Veritablement, la filla de Rigoletto i amant del Dùc de Mantua, és un bon exemple de dona doblement maltratcada . D’una banda, està el  pare ,que amb les seves ànsies protectores ( un cop més, cal preguntar-se on es troba el límit entre la protecció i la possessió forçada) l’ha convertida en una presonera tancada al més trist i solitari  dels caus: l’enorme escala d’esglaons impossibles dissenyada per l’escenògraf Michael Levine  que la situa a una espai subterrani de molt difícil accés , ho visualitza de forma aclaparadora. I de l’altra banda, està aquest enamorat que , mentre canta allò tan cèlebre de “ La donna è mobile” i es queixa del caràcter voluble i capritxós de les dones, ens demostra per contra la volubilitat amb la qual el seu desig depredador canvia d’objecte, sense calcular els danys ( més aviat, presumint d’ells) que aquests capricis provoquen al seu pas.

El muntatge amb el qual Monique Wagemakers ens presenta la seva visió de l’obra que Giussepe Verdi va crear tot partint d’un drama escènic de Victor Hugo que portava per títol “El rei es diverteix”( i que no va divertir gens ni mica als censors que la van prohibir just el dia després de la seva estrena; també  Verdi  i el seu llibretista Francesco Maria Piave, van patir els dards de la censura) , sap com apropar-se al drama despullant-lo de melodrama. I sap com buidar-lo de luxes superflus, sense renunciar per això a un sobri esplendor estètic . Wagemakers, se n’oblida de palaus ducals i estrets carrerons populars, per tal de centrar la seva proposta en una mena de gran rectangle susceptible d’adoptar diverses posicions gràcies als mecanismes hidràulics en els quals es sustenta. Un rectangle envoltat de llums tan fredes com el neó , però capaces de crear magnífiques perspectives gairebé abstractes que converteixen l’espai de la representació en quelcom de vegades  aparentment buit, però alhora ple d’una tensa força dramàtica.

A la primera escena del muntatge, el bufó Rigoletto camina per les vores d’aquest rectangle, dins el qual es troba una cort de Mántua fantàsticament vestida per Sandy Powell: l’oscaritzada dissenyadora demostra tant de talent quan es tracta d’omplir una festa amb el color roig que domina tota la posada en escena i anuncia la tragèdia cap a la qual enfila el drama, com quan es tracta de trencar la vermellor amb un negre ple també de tràgics presagis. La posició a la primera escena d’aquest Rigoletto gràcies al qual Carlos Álvarez ens ofereix una interpretació prodigiosa ( i no solsament a nivell vocal; Álvarez llueix aquí alhora tota la seva versatilitat com actor ) , és la posició de qui juga a fer equilibris convençut que controla tots els fils del joc: fer riure al duc – notable Javier Camarena -  , li atorga una mena de poder que el porta a oblidar-se de la fragilitat del seu lloc. I aquest oblit, serà la causa tan de la seva caiguda, com de la caiguda de l’única cosa que estima al món, aquesta filla a qui, de fet, ell mateix condueix cap el desastre. Qui no s’ho oblida de la fragilitat de Rigoletto, és precisament Wagemakers: el seu muntatge, la remarca molt hàbilment , des d’una contenció que no deixa de resultar espectacular. 


L'enllaç a Youtube no està disponible.