Un musical flamenc que, a part d’alguns bons
artistes i pocs moments notables, reclama a crits un cop de tisores i un guió
més versemblant.
Desafortunadament,
el musical flamenc encapçalat per noms tan rellevants com, entre altres,
Antonio Canales,
Quiqui
Morente
i Nacho
Blanco,
que actuen sota les directrius de Jaume Villanueva, no ha resultat, ni de
lluny, estar al nivell d’alguns dels artistes que participen en el muntatge.
Què és el que falla? Doncs que, en Romance de Curro “el Palmo”,
inspirat en la cançó del Serrat sobre l’immigrant, el xarnego de la Barcelona
dels anys 60, el ritme escènic grinyola i les seqüències no estan ben
dibuixades; que la majoria dels personatges no es desenvolupen; que hi ha massa
trasbals dalt l’escenari sense que passi res i que 90 minuts serien suficients
en lloc dels 160 que dura l’espectacle. L’obra guanyaria amb una direcció més
acurada, un guió millor estructurat, i un cop de tisores a les parts
supèrflues, per no caure en clixé i caricatura, com succeeix ara en
determinades escenes.
La historia, esdevé en un món marginal de la perifèria de la gran Barcelona, a
barris plens de barraques on la misèria i la repressió política dialoga amb
l’alegria del
cante,
palmes i taconeo
dels immigrants vinguts d’Andalusia. En aquest entorn conviuen personatges com
Lacio
(Antonio
Canales),
un busca-raons gitano, un home sense escrúpols amo d’un
tablao
flamenc; el
Palmo
(
Nacho
Blanco)
un
palmero
coix i de poca estatura enamorat de la
Merceditas
(
Eli
Alaya);
Jesús (
Quiqui
Morente)
un jove
cantaor
immigrant, i Ramon Oller (Pep
Cruz),
un anarquista català borratxo que en els seus discursos hi són molt presents
les paraules de
Paco
Candel.
A aquests noms si suma una llarga llista d’artistes del ball, músics,
cantaores
i el Ballet de
Carmen
Amaya,
format per estudiants i graduats de flamenc de l’Institut del Teatre de
Barcelona. Plegats, interpreten pals del flamenc i alguna que altra
copla
i cançó popular com, per exemple,
La
zarzamora,
aconseguint que la segona part de l’espectacle sigui millor que la primera pel
simple fet que, dins el
tablao
flamenc s’escenifica una sèrie de números de ball i cant, similars aquells que
en els anys del franquisme oferien els
Coros y
Danzas
de la Sección
Femenina del Movimiento
Nacional.
Què hi ha de bo en aquesta disbauxa?, doncs un Antonio
Canales
immens, que tots els quilos físics que li sobren els té posats en saviesa i
presència escènica. Un mestre del flamenc capaç de seguir emocionant amb els
seus braços i
zapateado,
autor encara d’una subtilesa, temprança i arravataments que enlluernen. Un
altre nom de pes és el de
Nacho
Blanco,
extraordinari en el rol de Curro “el
Palmo”,
perquè la seva discapacitat física la fa tan creïble com el seu mal d’amors.
Mentre que
Eli
Ayala
i Pep
Cruz
estan correctes en els personatges de
Merceditas
i de l’anarquista català, els
cantaors
Quiqui
Morente,
Antonio
Cañero
i
Juana
García
es mostren
excel·lents
en cadascuna de les seves intervencions
