El que semblava una proesa temerària (traslladar un drama de Shakespeare a l'espiral dels Til·lers) amb Titus Andronic (2019), ara s'han atrevit a repetir-ho i sortir-ne airosos amb Romeu i Julieta. La versió que proposa Helena Tornero canvia les cançons romàntiques i enganxifoses i l'ukelele de les comèdies pel violoncel de Pau de Nut (Kalimat). Amb l'aventura, que també van celebrar el 2019 en el seu desè aniversari, han doblat companyia i s'han partit els actors del grup històric donant espai a una nova generació d'actors, acabats de sortir de l'escola. Una molt saludable solució que, a més els ofereixen els papers protagònics (per raons òbvies). Tai Fati és una Julieta tendra i que es rebel·la sens dubtar de les ordres del pare a favor del que mana el seu cor. I Pau Oliver és aquell Romeu apassionat, mig perdut per Cupido.
Tornero ha decidit mantenir les escenes de lluita, per ensenyar la violència irracional, entre les famílies Montagut i Capulet. Però és que li va molt bé al ritme, entrar un quadre d'acció en una tragèdia en què tot és paraula i emoció (de l'amor al dolor, per la mala fortuna). En l'adaptació Tornero ha simplificat al màxim els canvis d'espais (com ara el viatge de Romeu a Nàpols se salda amb un comentari, ja dins del mausoleu dels Capulet). Les interpretacions són solvents. com les de Pep Garcia-Pasqual amb un olfacte per l'amor en el paper de frare, o el de Mireia Cirera com a dida espavilada que aporta frescor. Adrià Diaz és el venjatiu Tibalt, i per una altra banda, el inconsistent Paris (amb un ball descojuntat, que ben bé podria ser el mirall d'algun concursant de la darrera edició del Masterchef!).
Tot passa en l'espiral dels til·lers del Parc del Nord. Enguany, amb les entrades i sortides acotades i sense deixar seure en la primera rotllana per garantir distàncies entre actors i públic (que s'ha de mantenir amb mascareta). El drama és consistent. Aguanta les partides de ping pong de fora i els vols de les avionetes a punt d'apagar un foc. Els actors no perden fil. I el públic manté l'atenció (també la canalla que demana als pares allargar una estona més per acabar de veure el quadre). Vam veure l'obra en l'assaig general i, tot i la fragilitat de les tarimes que fan servir per destacar els personatges en el ball o per construir una mena de cambra de Julieta, és notable l'emoció que traslladen a l'ombra dels Til·lers.
Si Parking Shakespeare no existís, s'hauria dinventar!
