Això ho he viscut tal i com us ho explico, o ho he vist en una pel·lícula? Aquest dubte, aquesta pregunta, se la formula sovint la Rose, l’octogenària dona jueva protagonista d’un monòleg que el seu autor Martin Sherman va estrenar l’any 1999. Però que, amb la que està caient, sona ara mateix tant o fins i tot més dramàticament intens que quan va ser escrit; la seva arribada a la nostra cartellera no podia resultar en aquest sentit més oportuna. “Rose” s’ha transformat amb el temps en un dels més reconeguts i representats treballs d’un autor ara ja també més que octogenari que, al seu moment, va sacsejar l’escena anglosaxona amb una obra titulada “Bent”; una obra amb la qual abordava com potser mai no s’havia fet abans aquell altra holocaust del qual havia estat víctima la població homosexual a l’Alemanya del Tercer Reich i als camps de concentració nazis. Sherman (que és tan gai com els protagonistes de “Bent”, tan jueu com la “Rose”i tan nord-americà com l’últim marit d’aquesta dona fictícia, tot i que resideix a Londres des del 1980) va ser alhora el guionista de la molt recomanable adaptació cinematogràfica de l’obra, coproduïda per un Mick Jagger que es va reservar també un sucós paper al film. I per cert que “Bent” (que a Broadway va estar protagonitzada per Richard Gere) té reservat també el seu lloc d’honor als annals del teatre català dels anys de la transició, gràcies en gran mesura a l’escàndol i la polèmica que va originar a casa nostra l’estrena del muntatge dirigit per l’emblemàtic Iago Pericot i protagonitzat per qui llavors era la seva parella, Sergi Mateu . Un escàndol i una polèmica que, curiosament, no van tenir tant a veure amb la temàtica de l’obra com amb el cartell triat com a imatge gràfica de l’espectacle: un cartell centrat en la imatge ampliada dels genitals del David de Miquel Àngel.
La Rose comparteix com a mínim dues coses amb els protagonistes de “Bent”. Ella, no cal ni dir-ho, també ha patit en carn pròpia els estralls provocats pel nazisme, als quals cal afegir els estralls provocats per tots els altres règims polítics i totes les altres ideologies genocides que han estigmatitzat i perseguit el poble jueu. I a ella també li agraden els homes. I molt. Especialment, si no tenen ni us sol pèl al pit. I doncs: quan el teu primer home, el que més t’ha marcat , el que més passió t’ha provocat i el que més enyores, resulta que tenia així de pelada la seva pitrera , és natural que després sentis feblesa per qualsevol altre home que presenti aquesta característica, encara que cap d’ells pugui comparar-se amb aquell estimat borni ( sí; també li faltava un ull). En qualsevol cas, tots ells mereixen ser recordats (sovint, amb aquell humor sorneguer i irònic que la Rose sap posar-li fins a les més dramàtiques circumstàncies) al llarg d’aquesta vetllada; al llarg d’aquest monòleg que la Rose ens oferirà sense aixecar mai el cul del moble- banc damunt del qual seu. Potser per això, en alguns moments la Rose em va fer pensar en aquella Colometa versió Joan Ollé que deixava anar alhora el seu monòleg interior sense aixecar-se mai del banc públic que Rodoreda li reserva a l’últim tram de la novel·la. I mira tu que , en aparença, no poden existir dues dones més diferents que la Rose i la Colometa. La primera , destinada a portar una vida sovint nòmada des del moment en el qual aconsegueix abandonar el miserable llogaret de la Ucraïna russa en la qual va neix , a acumular marits i amants sense amagar mai la seva sensualitat, i , fins i tot, a convertir-se en propietària de pròspers negocis. L’altra, destinada a no sortir mai del seu barri de Gràcia, conèixer carnalment un sol home malgrat tenir dos marits, i portar sempre una vida discreta i gris . Però, al cap i a la fi, i com tants altres milions de dones ,totes dues són víctimes dels desgavells ideològics i els sagnants enfrontaments bèl·lics del segle XX, totes dues es mostren distants envers els pensaments i moviments polítics que posen en marxa aquestes tragèdies bèl·liques, totes dues han tingut que sobreviure al bell mig de les més adverses circumstàncies i totes dues mantenen una posició certament allunyada (quan no directament escèptica , en el cas de la Rose) enfront aquests deus seus ( el déu jueu de l’una; el déu cristià passat pel catolicisme de l’altra) a l’ombra dels quals han viscut sempre.
La Rose fins i tot arriba al punt de preguntar-se si aquest déu en el qual cada cop creu menys és quelcom més que una gran pregunta; la pregunta sense resposta al voltant de la qual es construeix en gran mesura el judaisme com a religió. I cal recordar ,com ens recorda també la Rose, que estem parlant d’una religió a l’interior de la qual es poden trobar posicions ben oposades sobre l’existència del cel i l’infern, o sobre la possibilitat de viure una vida eterna després d’haver viscut la vida mortal. En qualsevol cas, una cosa és creure poc o res en l’existència de Déu, i l’altra deixar de practicar els rituals que ens ha transmès Déu. Si la Rose no s’aixeca mai d’aquest banc amb quelcom d’arca , i només mou el braços per omplir els seu got d’aigua i empassar-se algun medicament, és perquè està observant religiosament aquest període de dol que s’estén al llarg de set dies al qual el jueus li han posat nom de deessa hindú (també sobre això fa broma la Rose) perquè es coneix amb el nom de la Shiva. Quan practiques religiosament la Shiva, t’has de passar aquests dies sense sortir de casa, has de seguir unes normes molt estrictes i restrictives pel que fa a l’alimentació, no pots mantenir relacions sexuals i has de pensar tant com puguis en la persona que ens ha deixat. Tot i que la nostra Rose aprofiti els noranta minuts dels quals disposa a l’escenari (noranta minuts que suposen una notable reducció a casa nostra , si tenim en compte que el text original ocupava cent-seixanta minuts dividits en dos actes) per parlar-nos una mica de tots els seus morts, i fer-nos un resum ràpid de tota la seva peripècia vital. Començant per aquells dies de la infància i l’adolescència viscuts a un poblat que, com aquell altre tan semblant anomenat Anatevka que surt al musical “El violinista a la teulada”, rep la violenta i letal visita dels cosacs russos. És per això mateix, pel que ara la Rose no té clar si el record d’aquell tràgic episodi s’ajusta més a la realitat, o a les imatges de la pel·lícula que se’n va fer del musical. Tot i que ella juraria que, en realitat, aquells cosacs tan guapos (ni en les pitjors circumstàncies li `passa desapercebuda a la Rose la bona planta d’un mascle) eren més amables que els que surten a la peli. I quan anys més tard ( l’any 1947) la Rose realitzi el viatge cap a una Palestina rebatejada ara com Israel ( i convertida en nou estat a partir d’unes qüestionables decisions polítiques a nivell internacional que es troben a les arrels d’un conflicte sagnant de potser impossible resolució) , ho farà a bord d’un llegendari vaixell anomenat Exodus: tampoc en aquest cas la Rose té del tot clar si el que recorda d’aquella travessia li pertany per complert o es barreja amb el record de la molt famosa pel·lícula “Exodus” protagonitzada per molt guapo Paul Newman.
Però encara que de vegades es produeixin aquestes confusions (vuitanta anys comencen a pesar) que potser no ho acaben de ser del tot ( de vegades dóna la sensació que la Rose juga una mica amb elles) , i encara que de vegades es quedi uns segons amb la mirada mig perduda mentre es pregunta en veu alta si així va anar de debò la cosa precisa que ara intenta extreure de la memòria, la Rose és una dona ben lúcida. I la seva lucidesa la porta ara a estar guardant la Shiva per un cadàver tremendament significatiu. Un cadàver la naturalesa del qual és millor no revelar. Però un cadàver que revela la contradicció que suposa tenir que reconèixer que potser hi ha jueus que , ara mateix, els hi fan a d’altres persones no jueves ( i tan indefenses en molts casos com ho estaven els jueus quan els portaven en trens de la mort cap els camps d’extermini) un mal semblant al mal que els hi havia fet l’antisemitisme a ells mateixos. I reconèixer-ho, pot acabar esdevenint el punt més tràgic d’una existència recorreguda per la tragèdia, però alhora, sempre alimentada per un intens impuls vital. Tot això, és el que ens transmet la Rosa ficada sota la pell de la gran Carme Sansa, a la qual trobàvem a faltar als escenaris des de feia massa temps, i que aquí fa una nova demostració del seu gran talent interpretatiu. Aquest cop, tirant una mica mà dels ajuts que pot proporcionar la tecnologia quan no vols que la memòria et gasti una mala passada. I, vacil·lacions del personatge a banda, deixant anar també de tant en tant alguna altra vacil·lació, es diria que fruit més aviat d’un període d’assajos potser un xic massa curt. En qualsevol cas, res que pugui rebaixar la qualitat de la seva esplèndida interpretació, condemnada pel text a un gairebé immutable immobilisme físic. L’ajustada direcció de Daniel Anglès guarneix aquest estatisme amb rotunds canvis cromàtics projectats damunt la tela que serveix com a rerefons del sobri espai escènic , seguint així una opció similar a l’adoptada al recent muntatge anglès de l’obra estrenat el passat anys. I potser aquests abstractes i vistosos cromatismes, resulten un xic dramàticament accessoris. Però no alteren per a res la força d’aquest bon text que defuig l’excés fins i tot quan travessa l’infern. I ara parlo de l’infern tangible que assola constantment països , paisatges i continents, i no d’aquell altre en el que creuen o no creuen el jueus.
