Rozéo. Gratte ciel

Dansa | Circ

informació obra


Sinopsi:

RoZéo és una instal·lació viva per ser observada lentament, una respiració profunda amb el cel com a horitzó. Els cossos, enfilats sobre delicades perxes metàl·liques, oscil·len suaument, com remoguts per una alenada imperceptible. El seu vaivé ens evoca els canyissars de la Camarga.

RoZéo no vol ser un espectacle, sinó una respiració profunda, un diàleg seré amb el paisatge, un acostament a la poètica de la lleugeresa, la suavitat i la contemplació. RoZéo és allò que podem descobrir inesperadament durant una passejada, allò que emergeix allà a l'horitzó, aquells cossos aeris agitats suaument per la brisa, a estones sacsejats pel vent.

Gratte Ciel és una companyia dirigida per Stéphane Girard i Camille Beaumier. Enceten la seva trajectòria amb Place des Anges (2007), una proposta que s'ha pogut veure a Mont-real, Estocolm, Londres, Buenos Aires, Adelaida, Sant Petersburg o Kíev. Posteriorment han estrenat peces com La Grappe, Du Nuage, Rouge i Fuego. A banda de l'activitat internacional i els projectes de gran format, Gratte Ciel ha mantingut una línia de creacions territorials i propostes in situ, de caire més aviat local i vinculades a la seva xarxa social. L'equip de Gratte Ciel compta actualment amb una cinquantena de dones i homes que segueixen imaginant frescos orgànics i humans, instal·lacions monumentals i grans estructures aèries.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Rozéo. Gratte ciel

17/04/2022

Un artilugi que meravella i limita, alhora

per Jordi Bordes

Situar una persona en una mena de pèrtiga de cinc metres que pot pendular, que zimbreja com un gronxador és hipnòtic. Situar tres persones en triangle damunt d’aquest artilugi primari i espectacular suposa d’una bellesa magnètica.

Les llargues faldilles mostren el grau d’inclinació i com els tres ballarins es converteixen en una punta de llança que balla. La connexió és mínima perquè deu demanar molta concentració el domini d’aquest aparell i, entre ells, hi ha molt poca comunicació (per no dir, cap). Es coordina el descobriment dels moviments a partir dels canvis de pista sonora. I sí, atrapen cada cop, però hi ha un moment que l’aparell ja no desplega més sorpreses i que els ballarins se senten atrapats, sense més efecte que seguir movent els braços i estirant la faldilla. Probablement, amb el temps es podrien trobar elements que ajudessin a construir un relat, una relació de personatges a partir d’elements (com ara, una corda) que vagin ajudant a acompassar actituds i accions. Ara, la peça queda entrampada pel mateix aparell. Els ballarins i coreògrafs no han sabut desempallegar-se de les servituds de la tècnica, encara. Tot i això, l'estampa és espectacular i permet gaudir, enmig de la pista d'atletisme d'Olot, d'un instant de contemplació de la Natura en contrast amb aquesta presència exògena.