Rússia

Dansa

informació obra


Companyia:
La Veronal
Direcció:
Marcos Morau Dukowshka
Coreografia:
Marcos Morau , en col•laboració amb els intèrprets
Dramatúrgia:
Pablo Gisbert, El Conde de Torrefiel
Text:
Pablo Gisbert, El Conde de Torrefiel
Intèrprets:
Inma Asensio, Tanya Beyeler, Sau Ching Wong, Cristina Facco, Cristina Goñi, Anna Hierro, Lorena Nogal i Manuel Rodríguez
Vestuari:
Mariana Rocha
Il·luminació:
Enric Planas
Producció:
Mercat de les Flors, CAER de Reus , La Veronal
Sinopsi:

Les obres de La Veronal s’han anat titulant amb noms de països i capitals i, peça a peça, configuren una geografia mental i humana que posa un munt de dansa (molt de moviment gairebé compulsiu) al servei del seu mapa expressiu completíssim. S’ha parlat de la companyia com una barreja de les atmosferes cinematogràfiques de David Lynch, dels germans Coen, de Tarkovsky... Dinàmics i narratius, poderosament plàstics, inquietantment expressius, La Veronal protagonitzen una autèntica road movie de la desolació, farcida d’humor i de coreografia.

Crítica: Rússia

23/11/2014

Geografia de la por, roadmovie de la dansa més tendra de La Veronal

per Jordi Bordes

Tres anys llargs després de l'estrena de "Rússia" arriba al temporada Alta. Ara, La Veronal (i el seu coreògraf Marcos Morau i els dramaturgs del Conde de Torrefiel) recupera la seva peça de gran format. Visitar-la és comprovar de quins fonaments van sorgir peces posteriors, com "Siena" o "Nippon Koku". És cert que també és anterior a "Islàndia" però aquella peça té molt més de lúdic i descriptiu que narratiu. 

I què s'exposa a Rússia? Doncs bàsicament és terreny per abordar la por. Ho fan amb una roadmovie amb un Volvo despampanant, un conductor malcarat, de males puces, una copilot potser ocasional i una mena de cos de ball que respira gimnàstica esportiva amb els xandalls i les contorsions. L'ós que hi apareix, sembla el Misha, la simpàtica mascota de Moscou 1980 que potser es va escapar i es va amagar en els boscos que envolten el llac Baikal, el que té més profunditat de La Terra, segons calculen els científics. Els sobretítols avancen dades que els personatges desconeixen. Com que hi ha una escopeta al maleter i que no tindran temps de fer-la servir quan surti l'ós. Tensió.

Però aquest quadre cinematogràfic de David Lynch, ve carregat d'una dansa trencada, que s'enrosca, habitualment en solos o duets i que la caricatura contrasta amb la intriga. I s'atreveixen a transformar un  totpoderós membre del Kremlin saludant dalt del cotxe amb la música d'una saeta de Setmana Santa. La barreja de referències és tant divertida com explosiva. Unes falles de la coreografia que, de totes maneres, mostren pulcritud en el tractament coreogràfic i una dramatúrgia que no perd la narrativitat. La Veronal, ja al 2011, eren d'una irreverència fèrtil. Ara, a més, multipliquen els punts d'atenció, depuren els camps dramatúrgics i inciten que l'espectador sigui intel·ligentment actiu perquè construeixi el seu trencaclosques d'aquests quadres compositius.