Consolidar
un llenguatge propi és cosa de temps. La Companyia La Veronal així
ho ha anat fent i és molt interessant poder visitar de nou peces
anteriors seves. Després de Siena, la que probablement és la seva obra
majúscula, i Nippon-Koku, a Temporada Alta s'ha pogut tornar a
contemplar Rússia. I a Barcelona, al Festival Sâlmon 2014 del
Mercat de les Flors – El Graner, es podrà rescatar Islàndia. Dues
peces que, en la globalitat de la producció que dirigeix Marcos
Morau, resulten només anticipadores, i que en el detall aporten
elements imprescindibles per a la fixació de l'estil i maneres que
han fet de Marcos Morau un dels coreògrafs més prestigiosos del
món.
El
binomi dansa i cinema és el primer detall que Rússia apunta. No és
només per l'assessorament que el cineasta Cesc Gay va prestar en el
desenvolupament de la narrativa. És sobretot perquè el fil
argumental se sustenta en una tensió que troba en els moments clau i
esclatants de la proposta la perfecta línia de fuga sobre la qual
permetre als personatges la circularitat de la història, només
trencada per puntuals sorpreses, a la manera com el cinema treballa
el flaix-bac.
La
segona característica que es pot trobar a Rússia i que desplegaran
amb intensitat en les següents obres, és la capacitat del discurs
com a instrument de contextualització relativa. Sense ell no sabríem
exactament on ens trobem en el transcurs de l'obra; però amb ell ben
bé no sabem què fer-ne perquè aporta elements disruptius que cal
encaixar com un puzzle per arribar a un sistema coherent. Actua com
paraules travessant cossos que ballen, que per a l'ocasió es
projecten en una pantalla al final de l'escenari i que dificulten
encara més el seguiment visual de l'obra.
Per
últim, el més important segurament, Rússia significa per al
conjunt de l'obra de La Veronal la consolidació d'aquest estil
particular de ball: que més enllà de classificacions, es tracta
d'una profunda investigació a través del moviment alliberat de tota
lògica i que el converteix no només en un tret diferencial de
Marcos Morau, sinó que representa l'accés directe a un nivell
d'abstracció i emocionalitat singular i inspirador, a través del
gest antinatural, espasmòdic, amb circularitat, on braços i mans
queden alliberats de la resta del cos, amb un tronc fixat sobre el
maluc immòbil, que porta als seus ballarins a una expressió
desesperant, efectista i angoixada de llarga trajectòria en la
memòria de qui l'observa. A Rússia, en solos i duos bàsicament. El
protagonisme del conjunt del grup anirà guanyant terreny en
produccions posteriors.
Rússia es va poder veure per primer cop a Barcelona al Mercat de les Flors el 2011. En l'enllaç següent podeu consultar la meva primera impressió de l'obra aquell any:
