Safari Pitarra

Teatre

informació obra


Autoria:
Serafí Pitarra
Dramatúrgia:
Jordi Oriol, Josep Pedrals
Intèrprets:
Nao Albet, Marcel Borràs, Paulia Malia, Carles Pedragosa, Aína Sánchez, Lluís Soler
Direcció:
Jordi Oriol
Escenografia:
Joan Galí
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Àlex Aviñoa
Composició musical:
Carles Pedragosa
So:
Roc Mateu
Ajudantia de direcció:
Marc Permanyer
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Novell jòch dramátich d’expedició theatral, que lo famolenc matrimonio artístich de’n Jordi Oriol y’n Josep Pedrals ha tingut la titánica humorada d’escriure –per encárrech remunerat i en’l catalá qu’antes se parlava– alrededor d’aquest Mestre del Gayre Saber fer riure, dit fundador de lo teatro catalá y considerat aixins pertot lo mòn mundial (fora esclar, de las fronteras d’aquest pays de vetas y fils lo qual no sap pas que lo seu propio genoma porta ‘l virus de lo grand poeta Serafí).

Puix si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, / y’m pots ben creure, trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil.

Per’xo haurian de demanar tots los aymants de les lletres patrias que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per avuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.

Crítica: Safari Pitarra

13/06/2014

Divertidament poca-soltes tranformen Pitarra en Palomino

per Jordi Bordes

Jordi Oriol i Josep Pedrals no tenen vergonya de res. Fan broma del mort i de qui el vetlla. Ho fan amb una frescor que no té ni un gram de ràbia tot i que sí que es degusta la mala llet. Com qui no vol la cosa fan sorna de Joan Pera, de'n Millet oi de'n Flotats. 

El Safari Pitarra és un despropòsit divertidíssim (tot i que hi ha alguna baixada d'intensitat cap a la meitat de la fdunció) que procura convertir l'estàtua de'n Pitarra en una escultura humana. Critiquen fent-ne mofa de la cultura que mata el record transformant-les en escultures. Aquest parell tornen a ser companys de viatge a escena (ja van ser-ho a En comptes de la lletera, un conte mític impossible a La Seca el 2012). En el seu equip sumen a Nao Albet i Marcel Borràs uns altres elements incontrolables, aparentment. Que els hi agrada divertir-se i divertir. I posar a escena allò que només es podria imaginar (fins llavors) en un film de Quentin Tartantino o en un còmic d'herois manga, (bon exemple és la seva versió del grand guignol  La monja enterrada en vida, La Seca, 2012).

Lluís Soler (que no és pas, que se sàpiga, descendent del Pitarra però que juga a suplantar-li la identitat, una boutade més) és, doncs, una estàtua humana que només es mou si dringa una moneda i que va malbaratar un pacte amb el diable per orgull i ambició econòmica. 

Si en altres papers anteriors, parlàvem que en Pitarra podria casar-se amb donya Pito Piturra (ideada per Glòria Fuertes), ara sembla que Pedrals i Oriol el vulguin emparentar amb en Palomino. Pixant fora de text i tirant-se uns pets pudents. Tal com sona. De tant boig, ratlla la incredulitat. Si tenen ocasió, no s'ho perdin.