Coneixeu “In the Mood for Love” (“Desitjant estimar”) ,
aquella extraordinària història d’amor impossible plena de melangia , pluja i
tristesa ambientada al Hong Kong encara colonial de 1962 que possiblement sigui – juntament amb “Brokeback Mountain” i amb el
permís de “Cold War”– la millor i més colpidora pel·lícula romàntica que s’ha
filmat fins ara al segle XXI? Curiosament, quan “Saigon” es va estrenar al
Festival d’Avignon 2017, malgrat les enormes diferències argumentals i les
significatives distàncies geogràfiques i culturals, més d’un cronista va trobar
llavors que el magnífic espectacle de la jove directora Caroline Guiela Nguyen
en tenia alguna cosa del millor cinema de Wong Kar-wai. Potser, perquè tant la
directora francesa amb orígens també vietnamites com el director de Hong Kong
comparteixen la mateixa feblesa per crear atmosferes hipnòtiques deixant
l’acció en suspens ; convidant-nos per
exemple a compartir amb els personatges la densitat emocional d’aquells moments
en els quals la vida s’alenteix seguint el ritme d’una cançó melòdica que, de cop,
sembla agafar una dimensió desconeguda.Serveixi com a mostra el fantàstic ball
final marcat per les notes d’un d’aquells bonics temes que van fer de Sylvie
Vartan un dels grans ídols de “Salut les copains”, la revista que va definir
els gustos musicals de tota una generació de francesos ( això, sense comptar
els molts adolescents lectors d’altres
latituds ).
O potser els paral·lelismes venen pel fet que tots dos, fins i tot quan
s’apropen al llindar del (melo)drama ( i les seves respectives obres responen a la definició del que és el
melodrama, si tenim en compte la presència que la música hi té a l’acció
dramàtica) ho fan des de l’emoció
continguda de qui no vol traspassar fronteres. O potser, senzillament, perquè
la sensacional escenografia de “Saigon”, aquest restaurant en Cinemascope que a
mi m’evoca també una mica els espais visuals del teatre de Marthaler amb un toc
Peeping Tom, et porta inevitablement a pensar en pla cinematogràfic , de la
mateixa manera que el simple nom de Saigon t’omple el cap d’imatges de la
guerra de Vietnam: tant de la real, com d’aquella
altra filmada per cineastes com ara Coppola, Stone o Kubrick ( i si ets amant del teatre musical,
et porta també de pas cap a l’helicòpter de “Miss Saigon”).
Esclar que si
això fos una pel·lícula, segurament seria un gran fresc èpic d’aquests que,
mentre fan constants salts temporals, salten també d’un decorat cap a un altre
, entre vistoses preses de grans espais naturals o arquitectures emblemàtiques.
Per contra, Caroline Guiela Nguyen i aquesta excel·lent companyia teatral – Les
Hommes Aproximatifs- en la qual es barregen intèrprets francesos i intèrprets
vietnamites i es barregen també els professionals de l’actuació amb debutants
que no havien pujat mai a un escenari, opten per no sortir en cap moment de les
quatre parets del seu restaurant. Un discret
( tot i que teatralment enorme) restaurant de cuina vietnamita que, això
sí, tant es pot trobar al Saigon de 1956
com al París de 1996, les dues èpoques entre les que es mou en un sentit o en
un altre tota l’acció argumental. I un discret restaurant de cuina vietnamita
en el qual venen a coincidir no només dues èpoques, sinó també diverses formes d’exili. Què fa un exiliat,
quan arriba a un indret desconegut en el qual se sap estranger? Doncs sovint,
el primer que fa es buscar un restaurant en el qual pugui reconèixer els sabors
i els rostres vinculats a la seva identitat cultural. I de vegades, la segona
cosa que fa es seguir l’exemple de la Marie Antoniette de l’obra ( ja té
delicte, que el teu nom afrancesat sigui el de la reina francesa que va perdre
el cap en sentit gens figurat) i muntar el seu propi restaurant. Però és que no
costa gaire imaginar que també els antics colonitzadors que han perdut les
seves colònies i han tingut que fugir d’aquell territori que consideraven ben
seu , busquin la gastronomia perduda dels seus records en un local com aquest:
també el seu exili queda apuntat a l’obra. També ells, d’alguna manera, han
estat víctimes d’un règim colonial que els hi ha permès actuar com a amos de
tot plegat, però no ha deixat d’utilitzar-los sovint com a peons al seu servei
. I cal no oblidar tampoc el doble exili d’aquelles altres persones que,
després d’una llarga absència al llarg de la qual la nostàlgia s’ha convertit
en mitificació , tornen al lloc d’origen esperant retrobar-se amb allò que
potser està ja definitivament perdut. Aquí tenim l’admirable escena en la qual
un dels personatges de l’obra ,un cop el govern vietnamita ha donat la seva
autorització , viatja cap a aquella ciutat de Saigon que ara porta el nom de
Ciutat Ho Chi Minh... per trobar-se amb un grapat de joves burletes que ni
l’entenen massa ja quan parla vietnamita , ni l’entenen gens ni mica quan s’expressa
en francès: ara , els joves vietnamites del 1996 ja només volen parlar en
anglès , mentre intenten ballar el
“moonwalk” a l’estil Michael Jackson. I ell, s’ha convertit en un exiliat a la
seva pàtria d’origen, mentre no ha deixat mai de sentir-se un exiliat a la seva
pàtria d’adopció. I després està l’exili d’aquelles persones que , sabent-se
fracassades a la metròpoli, decideixen
reinventar la seva història a les colònies, esperant creure’s elles mateixes la
seva pròpia mentida. Aquí tenim al soldat francès capaç de crear-se una família
imaginària per tal de conquerir l’amor d’una noia vietnamita a la qual farà víctima de tant invent. I que alhora intentarà - potser també equivocadament- protegir el
fill ocultant-li la veritable naturalesa mistificadora i destructiva del pare i
intentant que ni s’apropi al cementiri on reposa el cos del mentider...mentre
ella no deixa mai de guarnir amb flors la tomba de l’home al qual sempre va
estimar.
Entre tant exili,
fins i tot ens pot semblar per moments
reconèixer la veu de Marguerite Duras, una altra filla de Saigon que va tenir
que adaptar-se als ritmes de la metròpoli sense oblidar-se mai d’aquell amant
d’Indoxina al qual va acabar convertint en personatge literari. Tot plegat
,sense sortir d’entre els fogons on es cou un espectacle en el qual,
paradoxalment, exerceix funcions de narradora l’únic personatge del quan no en
sabem res quan acaba l’obra. Mentre que de forma més o menys complerta o esbiaixada tota la resta de protagonistes ens acaba rellevant
detalls fonamentals de la seva biografia, aquesta ajudant de cuina – la neboda
de Marie Antoniette- que ens parla en off i per la qual no passa el temps –
segueix sent tan jove al 1996 com al 1956- , s’ho calla tot sobre ella mateixa.
El seu anonimat emocional, té molt a veure també amb la atemporalitat d’aquest
local en el qual venen a coincidir tots els temps possibles i tots els exilis
imaginables.
