Saigon

informació obra



Companyia:
Les hommes aproximmatifs
Escenografia:
Alice Duchange
Vestuari:
Benjamin Moreau
Il·luminació:
Jérémie Papin
So:
Antoine Richard
Composició musical:
Teddy Gauliat-Pitois
Traducció:
Duc Duy Nguyen, Thu Tô Thi Thanh
Dramatúrgia:
Jérémie Scheidler, Manon Worms
Ajudantia de direcció:
Nicolas Fleureau
Caracterització:
Christelle Paillard
Intèrprets:
Caroline Arrouas, Dan Artus, Adeline Guillot, Thi Truc Ly Huynh, Hoàng Son Lê, Phú Hau Nguyen, My Chau Nguyen Thi, Pierric Plathier, Thu Tô Thi Thanh, Anh Tran Nghia, Hiep Tran Nghia, Andreas Merk
Coreografia:
Marlene Monteiro Freitas
Sinopsi:

La companyia francesa les Hommes Approximatifs porta a Montjuïc un viatge d’exili. Un retall d’història entre Saigon i París, entre 1956 i 1996. Un gran relat èpic i coral sobre els vincles i els territoris, servit en un restaurant vietnamita.

Crítica: Saigon

29/01/2019

A l'a cuina vietnamita d'aquest esplèndid espectacle hi caben totes les formes de l'exili i quatre dècades de història

per Ramon Oliver

Coneixeu  “In the Mood for Love” (“Desitjant estimar”) , aquella extraordinària història d’amor impossible plena de melangia , pluja i tristesa ambientada al Hong Kong encara colonial de 1962 que  possiblement sigui –  juntament amb “Brokeback Mountain” i amb el permís de “Cold War”– la millor i més colpidora pel·lícula romàntica que s’ha filmat fins ara al segle XXI? Curiosament, quan “Saigon” es va estrenar al Festival d’Avignon 2017, malgrat les enormes diferències argumentals i les significatives distàncies geogràfiques i culturals, més d’un cronista va trobar llavors que el magnífic espectacle de la jove directora Caroline Guiela Nguyen en tenia alguna cosa del millor cinema de Wong Kar-wai. Potser, perquè tant la directora francesa amb orígens també vietnamites com el director de Hong Kong comparteixen la mateixa feblesa per crear atmosferes hipnòtiques deixant l’acció en suspens ;  convidant-nos per exemple a compartir amb els personatges la densitat emocional d’aquells moments en els quals la vida s’alenteix seguint el ritme d’una cançó melòdica que, de cop, sembla agafar una dimensió desconeguda.Serveixi com a mostra el fantàstic ball final marcat per les notes d’un d’aquells bonics temes que van fer de Sylvie Vartan un dels grans ídols de “Salut les copains”, la revista que va definir els gustos musicals de tota una generació de francesos ( això, sense comptar els molts adolescents  lectors d’altres latituds ).

 O potser els paral·lelismes venen  pel fet que tots dos, fins i tot quan s’apropen al llindar del (melo)drama ( i les seves respectives obres  responen a la definició del que és el melodrama, si tenim en compte la presència que la música hi té a l’acció dramàtica)  ho fan des de l’emoció continguda de qui no vol traspassar fronteres. O potser, senzillament, perquè la sensacional escenografia de “Saigon”, aquest restaurant en Cinemascope que a mi m’evoca també una mica els espais visuals del teatre de Marthaler amb un toc Peeping Tom, et porta inevitablement a pensar en pla cinematogràfic , de la mateixa manera que el simple nom de Saigon t’omple el cap d’imatges de la guerra de Vietnam: tant de  la real, com d’aquella altra filmada per cineastes com ara Coppola, Stone  o Kubrick ( i si ets amant del teatre musical, et porta també de pas cap a l’helicòpter de “Miss Saigon”).

Esclar que si això fos una pel·lícula, segurament seria un gran fresc èpic d’aquests que, mentre fan constants salts temporals, salten també d’un decorat cap a un altre , entre vistoses preses de grans espais naturals o arquitectures emblemàtiques. Per contra, Caroline Guiela Nguyen i aquesta excel·lent companyia teatral – Les Hommes Aproximatifs- en la qual es barregen intèrprets francesos i intèrprets vietnamites i es barregen també els professionals de l’actuació amb debutants que no havien pujat mai a un escenari, opten per no sortir en cap moment de les quatre parets del seu restaurant. Un discret  ( tot i que teatralment enorme) restaurant de cuina vietnamita que, això sí,  tant es pot trobar al Saigon de 1956 com al París de 1996, les dues èpoques entre les que es mou en un sentit o en un altre tota l’acció argumental. I un discret restaurant de cuina vietnamita en el qual venen a coincidir no només dues èpoques, sinó també  diverses formes d’exili. Què fa un exiliat, quan arriba a un indret desconegut en el qual se sap estranger? Doncs sovint, el primer que fa es buscar un restaurant en el qual pugui reconèixer els sabors i els rostres vinculats a la seva identitat cultural. I de vegades, la segona cosa que fa es seguir l’exemple de la Marie Antoniette de l’obra ( ja té delicte, que el teu nom afrancesat sigui el de la reina francesa que va perdre el cap en sentit gens figurat) i muntar el seu propi restaurant. Però és que no costa gaire imaginar que també els antics colonitzadors que han perdut les seves colònies i han tingut que fugir d’aquell territori que consideraven ben seu , busquin la gastronomia perduda dels seus records en un local com aquest: també el seu exili queda apuntat a l’obra. També ells, d’alguna manera, han estat víctimes d’un règim colonial que els hi ha permès actuar com a amos de tot plegat, però no ha deixat d’utilitzar-los sovint com a peons al seu servei . I cal no oblidar tampoc el doble exili d’aquelles altres persones que, després d’una llarga absència al llarg de la qual la nostàlgia s’ha convertit en mitificació , tornen al lloc d’origen esperant retrobar-se amb allò que potser està ja definitivament perdut. Aquí tenim l’admirable escena en la qual un dels personatges de l’obra ,un cop el govern vietnamita ha donat la seva autorització , viatja cap a aquella ciutat de Saigon que ara porta el nom de Ciutat Ho Chi Minh... per trobar-se amb un grapat de joves burletes que ni l’entenen massa ja quan parla vietnamita , ni l’entenen gens ni mica quan s’expressa en francès: ara , els joves vietnamites del 1996 ja només volen parlar en anglès  , mentre intenten ballar el “moonwalk” a l’estil Michael Jackson. I ell, s’ha convertit en un exiliat a la seva pàtria d’origen, mentre no ha deixat mai de sentir-se un exiliat a la seva pàtria d’adopció. I després està l’exili d’aquelles persones que , sabent-se fracassades  a la metròpoli, decideixen reinventar la seva història a les colònies, esperant creure’s elles mateixes la seva pròpia mentida. Aquí tenim al soldat francès capaç de crear-se una família imaginària per tal de conquerir l’amor d’una noia vietnamita a la qual farà  víctima de tant invent. I que alhora intentarà  - potser també equivocadament- protegir el fill ocultant-li la veritable naturalesa mistificadora i destructiva del pare i intentant que ni s’apropi al cementiri on reposa el cos del mentider...mentre ella no deixa mai de guarnir amb flors la tomba de l’home al qual sempre va estimar.

Entre tant exili, fins i  tot ens pot semblar per moments reconèixer la veu de Marguerite Duras, una altra filla de Saigon que va tenir que adaptar-se als ritmes de la metròpoli sense oblidar-se mai d’aquell amant d’Indoxina al qual va acabar convertint en personatge literari. Tot plegat ,sense sortir d’entre els fogons on es cou un espectacle en el qual, paradoxalment, exerceix funcions de narradora l’únic personatge del quan no en sabem res quan acaba l’obra. Mentre que de forma més o menys complerta o esbiaixada  tota la resta de protagonistes ens acaba rellevant detalls fonamentals de la seva biografia, aquesta ajudant de cuina – la neboda de Marie Antoniette- que ens parla en off i per la qual no passa el temps – segueix sent tan jove al 1996 com al 1956- , s’ho calla tot sobre ella mateixa. El seu anonimat emocional, té molt a veure també amb la atemporalitat d’aquest local en el qual venen a coincidir tots els temps possibles i tots els exilis imaginables.