S’ha acabat la disbauxa carnavalesca! Hem esgotat les existències de botifarra d’ou, ens hem atipat de llardons prou llardosos com a posar en situació d’alt risc el nostre colesterol i li hem donat santa sepultura a la sardina . Ara toca recollir-se religiosament una mica. I donar-li la benvinguda a una temporada de Passions que no passa precisament per aquelles passions derivades de la carn, sense que aquesta referència a la carn tingui alhora res a veure amb opcions veganes . Doncs , per anar-nos fent a les noves circumstàncies, res millor que obrir-li la nostra ànima a un espectacle que ben bé podria ser qualificat com una Passió apòcrifa , vista de de la perspectiva del mateix Sant Pere que, tot i haver negat com si res Nostre Senyor tres vegades seguides abans que el gall exhibís les seves facultats cantores, va ser considerat per les més altes instàncies de la Santa Mare Església com la pedra fonamental de tot plegat. I és que en aquesta Passió apòcrifa segons Sant Pere ,el també conegut com a El Gran Pescador per allò que es guanyava la vida tot pescant peixos mentre es guanyava el seu dret a guardar les claus que donen accés al cel tot pescant ànimes, exerceix un protagonisme semblant al que Judes Iscariot exerceix en aquella altra Passió apòcrifa que Andrew Lloyd Webber van estrenar fa ja a la vora de mig segle amb el títol de “Jesus Christ Superstar”.
Ben cert : els creadors d’aquesta proposta treballen des d’una modèstia casolana i orgullosament amateur en el seu aspecte més visible que es troba a molta distància dels luxes escenogràfics amb els quals es presentava aquell altre evangèlic espectacle quan es va estrenar a Broadway i al West End , acompanyat del seu corresponent escàndol. Ja posats , els farsant del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant no poden ni volen aspirar a reproduir aquella mena de circ pseudo hippy que presentava el muntatge original de “Godspell”, el també ben popular i no menys evangèlic espectacle amb partitura de Stephen Schwartz que ara han recreat Antonio Banderas i Emilio Aragón, i que qualsevol dia ens trobarem a algun teatre del Paral·lel.
Però alhora, qui pot negar que som davant de tot un musical, encara que aquí tants els músics com les seves veus ens regalin de tant en tant ( i més encara si te’ls trobes en estat gripós, com va passar a la funció a la qual jo vaig assistir ) amb un gall imprevist que no té res a veure amb allò de les negacions, a no ser que li vulguem atorgar als desafinats un valor metafòric. No: aquí qui desafina, és perquè no arriba a la nota, però no per això deixar d’intentar arribar-hi, donant alhora amb l’intent bones mostres de bon humor. I d’altra banda, no deixen mai que els límits vocals els hi impedeixen lloar com cal la senzilla perfecció d’un bon plat de llanties ( tot i que, això sí, la temporada quaresmal aconsellaria prescindir durant uns dies de l’embotit porcí) i de buscar en tot moment la rima perfecte que li doni forma al més previsible rodolí.
Però prescindim ara d’aquestes menudeses. El que importa de debò és la indòmita voluntat amb la qual aquesta colla de apòstols més àcrates que catòlics es lliura a oferir-nos aquesta altre versió musical dels evangelis, representada amb un tarannà que podria semblar-se molt al d’un cupaire aplec kumbayà ; i si no sabeu el que la paraula significa, pregunteu-li al primer “boomer” que us surti al pas. Això, s si no fos perquè els aires i els colors anarquistes que llueix la colla, no combinen massa o gens ni mica amb aquell rerefons marxista –leninista passat pel moviment permanentment assembleari i guarnit amb estètica okupa propi de la Candidatura d’Unitat Popular. I perdoneu que em prengui en broma coses tan serioses, però si els que li donen al pedal són els primers que s’apunten a fer gresca amb tot, no veig per què hauria jo de reprimir-me. El cas és que entre tanta gresca, i mentre intenta escapar com pot dels perpètuament vigilants ulls de les forces d’ordre públic ( o són les forces d’ocupació?) , aquest col·lectiu ens demostra un cop més que no és gamberro qui vol, sinó qui pot ser-ho perquè s’ha guanyat a pols els seu dret a accedir a aquesta categoria a força de presentar la bajanada guarnida amb els seus millors atributs. Amen.
