La nova creació d’Ed Wubbe, Scala (2017), és un veritable festí visual, una peça que com la seva antecessora, Pearl (2013), tracta el tema del romanç, l’esplendor, la seducció i la decadència de manera magistral. Tot això amenitzat per la música barroca de Vivaldi. El seu espectacular vestuari podria competir amb qualsevol espectacle de la cort veneciana contemporània.
És garantia de qualitat perquè combina precisió i elegància de moviment. També és èxit assegurat per una determinada orientació popular que Ed Wubbe, el seu coreògraf i director artístic, insufla. I és una novetat cada proposta que presenten, sempre fidels a un estil molt propi, però oberts a l’experimentació. Els avalen setanta-tres anys d’història: Scapino Ballet Rotterdam, la companyia més antiga dels Països Baixos.
Scala és una peça que no fa ni un any s’ha estrenat i que el Centre Cultural Terrassa ha tingut la intel·ligència de programar, com també a l’endemà L’Auditori de Sant Cugat. Bones sumes d’aquests teatres: sàvies col·laboracions i amb música en directe de Vivaldi, un privilegi massa estrany en el món de la dansa i que, en canvi, multiplica l’experiència visual.
la crítica continua aquí