Extraordinària
vetllada la dedicada a William Forsythe. La funció no tan sols ens permet
gaudir de l’altíssim nivell dels ballarins del Semperoper Ballett, sinó que
també, veure tres obres que ens mostres l’evolució d’un dels coreògrafs més rellevants
del segle XX, l’estil del qual es basa a utilitzar el llenguatge de dansa
clàssica per narrar, de forma abstracta, temes actuals. La combinació de
sabatilles de puntes amb cossos en malles i moviments contemporanis, és
altament explosiva.
La primera peça, In the middle, somewhat elevated, creada
l’any 1987, s’ha convertit en tot un referent de l’estil del seu creador i en ser
l’obra més vista de Forsythe en el repertori de companyies internacionals. És
dansa pura i dura. Pura per l’essència
coreogràfica i dura per la dificultat tècnica que comporta. En ella ja s’aprecia
no tan sols una gran riquesa en formes geomètriques, també es percep una de les
grans qualitats del coreògraf: el fer i desfer; avançar i retrocedir d’un moviment;
la construcció i desconstrucció d’un
seguit de passos. Orfe d’escenografia, In
the middle, somewhat elevated transcorre embolcallada per una il·luminació
quasi neutre i pels sons d’uns dels pilars més importants de la vetllada: la
música electrònica de Thom Willems, compositor també present en les dues
restants obres, especialment en la que
tanca la nit, Enemy in the Figure, per més durada i excel·lència.
Una de les qualitats
de Forsythe es troba en la fermesa en què relliga els passo a dos, cinc dels quals formen el contingut de Neue Suite. La majoria d’ells han estat creats
en la dècada dels 90 i en el seu llenguatge, si bé es proper al de In the middle, somewhat elevated, ja es detecta
una evolució cap a unes formes seccionades on línies angulars i curvatures
conviuen en harmonia i amb extrema definició.
Enemy in the figure, és un
fragment de Limb’s Theorem, coreografia que a Barcelona ja es va poder veure l’any
2006 pel Ballet de Lyon. En aquesta
obra, Forsythe fa un salt impressionat cap a un contingut en el qual l’escenografia
i unes formes més radicals tenen molt a dir. La peça és un univers sinuós altament
suggestiu, on llums i ombres
contribueixen a crear atmosferes tèrboles i els ballarins
assoleixen nivells insospitats. Moviments sincopats, fuetades d'energia
i formes voluptuoses
semblen buscar refugi d'alguna cosa que els vol abatre, mentre suggerents efectes sonors de Tom
Willems, maximitza l'atmosfera hipnòtica de
l'obra.
Un
punt i a part mereixen els ballarins del Semperoper Ballett, entre els quals si
troben dos espanyols Jón Vallejo i Raquel Martínez, i la catalana, Sonia Vinograd. L’alt nivell de
tot l’elenc és més que evident, si bé són els ballarins que tenen el rang de
primers solistes els que ens deixen sense respiració per unes excel·lències que van més
enllà d’una tècnica d’infart.
