El sempre
apassionant món de la parella ha donat molt bones comèdies. Aquesta va de
trencaments, de separacions. L’enfocament és indubtablement de comèdia, però es
tracta d’una peça de difícil qualificació: una comèdia romàntica s’entrellaça
amb diferents històries caricaturesques
-quasi esquetxos- de ruptures de diferents parelles. Els esquetxos són el
contrapunt estripat i xocant d’una història d’amor tendre i dolça però amb un
punt d’amargor i un final obert. El text d’Ever Blanchet es va estrenar al
Versus Teatre ara fa 17 anys en versió catalana de Gerard Vázquez. En aquesta
nova etapa de la sala de Glòries, liderada per Ramon Godino i Jofre Blesa, Pere
Anglas -un dels protagonistes d’aquella posada en escena- ha acceptat el repte
d’aixecar una nova adaptació. Entrenat en el guió televisiu i també escriptor, Anglas
ha desempallegat el text del llastre del temps i n’ha fet una versió actual amb
un ritme frenètic i molt ben puntuada. Eva de Luís (també en el repartiment de
la primera) i Raul Tortosa són la Naima i l’Oriol, una parella encara jove,
però embolicada en la rutina que aixafa els afanys d’aventura i de projecció
professional de la Naima. S’estimen i els lliga una gran amistat, en canvi això
no és prou per a la Naima. A escena irrompen les histories paral·leles d’uns
personatges màscara de traç gruixut -3 o 4 personatges per cada actor de la
resta de l’elenc- que presenten vuit parelles escalant el cim de la ruptura.
Rafaela Rivas, Antonio del Valle, Miriam Tortosa i Christian Cánovas dibuixen
uns personatges estereotipats que troben en el tòpic el gag sense traspassar la
fina línia del respecte i amb un punt de pietat envers el més miserable dels
seus referents, un equilibri difícil que obté un resultat brillant. La
concatenació d’escenes es fa a ulls de l’espectador amb petites coreografies
que serveixen per redreçar un mobiliari minimalista: un canapè i un seient. L’espai
escènic -d’Apunta Teatre SCCL- reprodueix al terra una obra atípica de Piet
Mondrian: una composició de l’abstracció geomètrica però en escala de grisos. L’equilibrada
obra de Mondrian perd aquesta qualitat per la seva ubicació, per les diferents perspectives
dels espectadors i quan el pes visual és trastocat per la presència de dues
figures (canapè i seient), sobretot si trenquen el joc de paral·leles i
perpendiculars. Un atreviment enginyós que dona un notable resultat, potenciat
per una explosió de diversitat i color en l’extens vestuari i per una
il·luminació de Dani Gener amb l’objectiu clar de posar de relleu la gran tasca
interpretativa de l’elenc. Pere Anglas ha treballat dos registres còmics molt
diferents per separat i acaba lligant-los en un tot harmònic. Tot plegat
conflueix en convertir un text simpàtic però envellit en una bona comèdia. La
intel·ligent direcció de Pere Anglas i un elenc compromès, valent i generós han
fet el prodigi de convertir una comèdia del tot intranscendent en un artefacte
teatral molt potent; un espectacle que, malgrat estar pensat per les
característiques de l’escenari del Versus, mereix escenaris més comercials i
una llarga gira.
