Serenata para un país sin serenos

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lola López i Àngel Figols
Interpretació musical:
Teresa Alamá (violoncel)
Composició musical:
Jesús Salvador Chapi i José Alamá Gil
Escenografia:
Damián Gonçalves
Il·luminació:
Damián Gonçalves
Vestuari:
Josán Carbonell
Caracterització:
Josán Carbonell
Ajudantia de direcció:
Víctor Sánchez Rodríguez
Producció:
Paula Esquembre
Dramatúrgia:
Genoveva Pellicer
Adaptació:
Genoveva Pellicer
Sinopsi:

En el funeral del president de l'equip de primera divisió, el Ràpid Sport Club, mort d'una manera violenta després de la pallissa d'uns desconeguts, la seva segona esposa i el fill del seu primer matrimoni reben, en una de les estades VIP de l'estadi, les visites de diferents persones relacionades amb el difunt. Allà acudeixen, entre altres: l'EXPRESIDENT de l'equip, el major rival en vida del difunt; la SECRETÀRIA del mort, que sofreix d'una espècie de bogeria lúcida; un home major, antic amic del president i que va ser l'últim SERÈ que va tenir la ciutat. L'última aparició serà la de l'ESPECTRE del propi president. 

Vint anys de la Companyia La Hongaresa de Teatre.

Crítica: Serenata para un país sin serenos

26/01/2015

Partitura musical tot rellegint Pinter

per Jordi Bordes

Una vetllada inquietant que revela la soledat de tots els individus. Fins i tot, d'un president de club de futbol que està a les portes de competir a Europa. Com més himnes sonen, menys humanitat resta al personatge. 

El repte d'aquesta peça és que una pila de personatges (la secretària, l'expresident o el company de joventut i  exsereno de professió) parlen a través de les notes d'un violoncel. Fill únic i segona dona mantenen un diàleg similar al dels humans, tot mirant sempre la caixa de ressonància. En aquest sentit la intèrpret, juga a no ser-hi, a posar la veu amb el seu arc i les cordes. Es tracta d'un interessant codi que funciona i completa un quadre que, d'altra manera, podria ser massa lineal. El text, escrit a quatre mans per Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé, beu de les pauses plenes de sentit de Harold Pinter. Aquells silencis, o fragments de conversa no escoltats, són els que ha d'imaginar l'espectador perquè cadascú es faci la composició dramatúrgica a mida. Les reflexions sobre el teatre, amb un to més aviat catastrofista, també repica en aquella insatisfacció (aparent) de Thomas Bernhard. 

Molt bon treball que surt massa d'hora de la cartellera i que mereix més atenció del públic.


Trivial