Seuls

informació obra



Companyia:
Au Carré de l'Hypotenuse
Autor:
Wajdi Mouawad
Intèrprets:
Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Isabelle Larivière
Il·luminació:
Eric Champoux
So:
Michel Maurer
Composició musical:
Michael Jon Fink
Vídeo:
Dominique Daviet
Assesor de moviment:
François Ismert
Ajudant de direcció:
Irène Afker
Producció:
Alain Roy (Producció executiva en gira), Au Carré de l’Hypoténuse-France , Abé Carré Cé Carré-Québec
Sinopsi:

Wajdi Mouawad, l’autor del cicle Le Sang des Promesses format per Litoral (1997), Incendis (2003), Boscos (2006) i Cels (2009), es planteja com podem tornar a ser nosaltres mateixos quan fa molt de temps que ja no fem servir la nostra llengua materna. Un solo, un camí per sentir, escoltar, esperar i mirar, interpretat per ell mateix.

Crítica: Seuls

01/03/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Aída Pallarès

Cru, salvatge, tràgic, el teatre de Wajdi Mouawad deixa petjada; se’t clava a l’ànima com un punyal que no et deixa respirar. T’hipnotitza i et destrossa. Cada espectacle és un pas més en la recerca de la identitat oblidada, un retorn des de l'exili. I alhora no deixa de reinventar-se, de buscar noves maneres de respondre a les incessants preguntes que l'ataquen. Qui som? Qui creiem ser?

A 'Seuls' és Harwan, un quebequès d'origen libanès, com ell, que prepara una tesi sobre Robert LePage, un dels directors d’escena més importants i interessants de les últimes dècades. Mouawad es presenta en calçotets davant dels espectadors, escolta música, discuteix amb el pare,-que li retreu no haver viscut la guerra-, pensa la tesi. Res trenca (encara) la rutina però ja afloren petites pistes del que vindrà. Una ombra, la seva, amb un ganivet a la mà, o amagada sota el llit o escapant per la finestra. Fins que una trucada, com a Incendis, com a Litoral, ho canviarà tot. Serà el detonant que empenyerà Harwan cap a la recerca de la seva pròpia identitat. Una identitat, com la de Mouawad, forjada a partir de l'odi als altres, als que no formaven part de la seva comunitat.

Aquesta violència implícita, a diferència d’Incendis o Litoral, traspassa la narrativa i domina el tram final del muntatge. Seuls beu, tècnica i estèticament de LePage però va més enllà i, fins i tot, l’arriba a superar. Mouawad és més salvatge, més descarnat. Veient (o potser vivint?) els darrers vint minuts de Seuls és inevitable pensar en Jean-Michel Basquiat o les hipnòtiques pintures negres de Goya. Tot i que Mouawad, com Rembrandt, és capaç de veure la llum en la més absoluta foscor. 

Potser és això, aquestes petites i necessàries gotes d’esperança, el que atrapa de l’univers de Wajdi Mouawad. Un dramaturg que quan era petit va veure com les milícies cristianes (de les quals somiava formar-hi part) metrallaven un autobús ple de palestins enmig dels carrers de Beirut. I si ell i la seva família no s’haguéssin exiliat? S’hi hauria sumat? La resposta, o si més no la recerca, la tenim fins diumenge al Teatre Lliure.