Maurici Biosca ja fa temps que ha fugit cap a una vida més tranquil·la i segurament, més saludable pel cap. Fa uns 14 anys va deixar la ciutat i va pujar a la muntanya. Va deixar enrere la seva vida com actor de la Compañía Pocaconya per dedicar la seva vida a la difusió del coneixement i del respecte pels cavalls, les persones i la terra. Va muntar la Fundació Miranda des d’on treballen per retornar als cavalls la seva llibertat i el que era el seu espai en aquest planeta. Però anys després, el Maurici va tornar a sentir la necessitat de pujar a un escenari. Aquest cop però ho fa sol i no té intenció de fer un espectacle clown, d’humor per a tots els públics, sinó que aquest cop, simplement, decideix transformar-se en un cavall i explicar-nos a tots com és la seva vida. Ja ho va fer fa uns anys al Teatre Gaudí. Ara l’han tancat al Teatre Eòlia fins el 20 de novembre.
Maurici Biosca es presenta com un cavall tancat a un box, un d’aquests estables petits on suposadament els cavalls descansen. Però ell no hi està precisament còmode i somia amb marxar, en tornar a ser lliure. L’home que fa de cavall, no explica una historia d’un cavall humanitzat, sinó d’un home que juga a ser cavall, que probablement desitjaria ser un cavall. I des d’aquest posicionament recorda la seva infància salvatge, corrent per la muntanya, pasturant pels prats i vivint amb una llibertat que ja fa temps que sols pot recordar. Té un nom. El cavall té un nom, bastant ridícul: Trotamundos. Ridícul, doncs ja no té mon per trotar. No està sol, ens presenta la colla que l’acompanyen en aquesta hípica. Ens explica algunes de les coses que fa allà, que l’obliguen a fer. Però també es dirigeix als seus companys equins i a algun d’ells, nou a la colla, li’n fa cinc cèntims de totes les bestialitats que li faran fer: saltar obstacles ben alts, córrer com esperitats fent voltes sense sentit...
Biosca domina l’escenari, mesura el moviment i quan cal es posa a trotar o a picar de peus amb força. La seva interpretació equina es remet al gest, a les carotes, als cops de cap. Però també a la interrelació que pren amb els pocs element d’atretzo que hi ha, sobretot aquells cavallets de sobretaula amb els quals interactua com si fossin germans seus. Però el cavall Biosca (o Trotamundos) utilitza el do de la paraula què li han donat per criticar i fer burla de l’espècie humana. Tal com diu el propi Biosca a un vídeo promocional, no és un sols un espectacle animalista, sinó un espectacle que també parla de nosaltres.
No és un espectacle fàcil, doncs requereix un exercici d’empatia que no tots estan disposats a fer. Perquè quantes vegades ens hem posat a pensar en la vida d’un cavall domat? Biosca té molt clar el posicionament i en fa pedagogia, però també aprofita per assenyalar les crueltats i les febleses dels humans. I del erroni sistema sobre el qual estem regits, un capitalisme ple de contradiccions, on s’obliga als cavalls a menjar pinsos fets amb farina animal o a que un coach els assereni amb Flors de Bach. La ironia, el sarcasme, el doble joc, les conyes lingüístiques... Biosca trufa el seu discurs de reflexions humorístiques que retraten la estupidesa humana, sobretot amb l’obsessió per les caixes. Servidor no era conscient de que tota la seva vida es podria mesurar en caixes.
L’actor, autor i director de la peça busca també moments on puguem establir una connexió emocional amb els equins. L’episodi de l’atac dels llops al seu germà acabat de néixer transmet la idea de comunió i protecció, de clan, contraposat al individualisme amb el que assumim les nostres decisions. La presó en que viu aquest pobre cavall l’asfixia i li provoca malsons. Gairebé preferiria que el portessin a l’escorxador
“Si això és un cavall” és el resultat d’un procés de transformació vital que ha fet durant aquests anys el propi Biosca. Recuperant el clown que té integrat des dels Pocaconya, tant com el teatre de cos i l’humor afilat, l’actor es descriu com bipolar, que té dos personalitat en un mateix cos, transespècie diu. Probablement preferiria tendir cada cop més cap a la personalitat més animal. I que tots féssim igual, que descobríssim l’absurditat de la nostra condició humana i transcendíssim a un nou estat. Una utopia molt animal. Almenys, podem tractar de deixar de domar aquells animals que necessiten camp obert.
