Hi ha un magnetisme especial que connecta els artistes amb els cavalls. Deia el veterà pintor figuratiu sabadellenc Ramon Noè que les corbes del cavall són tant complicades com les del cos de la dona i que, sovint, es desproporciona. Amb prop de 9 anys deia que era el que li costava més passar al llenç. A l'escena, Blai Mateu hi ha jugat sovint des de Mazùt a Le sort du dedans. Quim Giron també trotava a l'escena a Indomador i la colla de l'Animal religion que van traslladar el públic a una hípica al Chicken legz. Representar un cavall és la clau per transmetre una certa dosi d'elegància, d'animal poderós i lliure. El dubte és si humanitzar un cavall o animalitzar un ésser humà en aquest punt de trobada bestial. En contrast dels casos exposat abans, el City horses era tot un raig de llum enmig d'Olot el darrer Sismògraf. Només emulant un grup de cavalls trotant aparentment lliurement, com quan els animals van prendre els carrers de es grans ciutat en ple confinament domiciliari.
Maurici Biosca, un actor dels excènctrics Pocaconya, torna a l'escenari a partir de la seva nova relació amb els cavalls, com a cofundador de la Fundació P. Miranda. Manté un equilibri entre l'expressar la buidor d'un cavall que se sent adulat per la seva bellesa i intel·ligència però que se l'ha limitat la seva llibertat i jugar amb la ironia d'actor, unes bromes que piquen l'ullet als espectadors però que el distacien del personatge que vol dignificar. Són unes sortides cíniques del personatge sense que s'adapti bé al codi, que faria més servei si fos clar que són comentaris metateatrals de l'actor, no del personatge tormentat; ara queda confòs i li va a la contra del dramatisme exposat. Surt desbocat l'ànima de l'actor però no s'ha sabut fer-ho conviure amb el quadre tristoi de'n Trotamundos.
El seu trot és particular perquè l'executa, dalt d'una tarima amb les mans a les butxaques del darrere dels pantalons. Un perfil que recorda als cavalls dels escacs, sempre amb el cap ben alt, atent, estressat de possibles amenaces. El que voldria aquest Trotamundos (tremenda paradoxa perquè el tenen tancat en una granja i l'entrenen per fer salts dexhibició o per fer passes de doma. Com a El rey del Gurugú (una faula en què un gos prova d'advertir dels perills als immigrants que volen saltar la tanca cap a Melilla), aquest protagonista prova d'ensenyar com sobreviure alhora que recorda els seus passeigs lliures de la infància per una muntanya que no tenia límits, com aquells prats verges de'n Manelic de Terra baixa. La posada en escena, aparentment buida, va incorporant altres espais (l'escala del pintor trasllada a la llibertat, a tocar dels estels) o personatges secundaris (cavallets de taula fan un joc preciós i màgic de cavalcar al voltant del protagonista). Tot és mínim, per expressar les majors contradiccions.La desgana de seguir viu del cavall només és compensa amb el desig de recuperar el trot lliure.
