Pepa Plana és d'aquelles artistes que sempre hi són. Que, espectacle a espectacle, van construint, capa a capa, el seu clown. Ella treballa com un Augusta excèntrica, d'una ingenuïtat molt tendra però que va percebent, un cop darrere un altre, que l'amargor i el cinisme planen pel seu entorn, dominen l'espectre social. Ara a Si tu te'n vas torna a parlar de l'exili, del fet de fugir d'un país en flames. I arribar al refugi inhòspit d'una platja amb les seves marees i els seus tancats. Amb la gana i la necessitat de protegir-se i acaparar tot allò que arramba. El cel blau és fosc i amenaçador com en el quadre d'àngels despreocupats de Paradís pintat. La seva estada a la sorra ens evoca al Rastres_Argelers de manera inequívoca.
Si tu te'n vas, intuïm, ha estat un espectacle que ha patit les incompatibilitats sanitàries. Perquè la Covid va trastocar els plans de fer una peça amb tres pallasses, incorporant Lola González (Las gallegas) al duet de Veus que no veus (Noël Olivé i Pepa Plana). Al final, al trio hi ha entrat Joan Valentí (ara molt més acotat que en l'èpic i explossiu alhora Mort a les cunetes) en el rol de Carablanca. L'obra adapta entrades clàssiques d'equívocs per aparentar una opulència que és ben falsa en plena fugida (la invitació a fricandó a Lola, la convidada excèntrica més malcarada i violenta: "on friquen dos, friquen tres"). Els canvis de repartiment s'han salvat amb solvència. No es veuen fissures en aquesta relació desequilibrada de tres personatges perdedors (amb un orgulll més o menys ferit).
Al vestuari, sempre preciosista i ben femení de puntes de coixí de Pepa Plana, contrasta amb el quimono de la Sra. Valenti i el vestidet amb mitges de Lola. Tota arrenca en una aparent calma, en una masia que habiten tres veïnes i que s'estimen tant que s'estomaquen. Totes, en realitat, tenen realitats frustrades (projectes que s'han vist obligades a abandonar i que s'envegen amb major o menor maldat). La que volia ser ballarina, cus i no deixa de somiar; la que volia ser cantant, es dedica a la fusta i a escopir insults. I la que aparenta tenir una vida social més plena, en realitat, s'ha quedat sola perquè el marit ha desaparegut. La sorpresa de com es desmunta aquest espai en dos segons, no el desvetllarem!
Pepa Plana és una pallassa que reivindica el nas vermell per al públic adult. Ho ha fet adaptant tragèdies clàssiques (Penèlope, Giuletta). O entrant amb el nas ben plantat al mig del rostre en una adaptació d'un clàssic com a la Blanche d'Un tramvia anomenat desig (Sala Muntaner, 2009). Ara ensenya com les entrades clàssiques de pallasso, quan les interpreten pallasses cobren noves dimensions (Veus que no veus). O incorporen cites de Gloria Fuertes i de Maria Mercè Marçal, en una peça en què els jocs de paraules (Una passa, què passa? Què pensa?) aparentment inofensius revelen una profunda cruesa. Plana broda l'ànima amb una agulla fina que, com un plugim, va xopant i entendrint l'escena. I la coreografia del carrilló, del me'nfotisme, posa el llaç a una peça rodona. Sabem que hi ha guerres i desgràcies, però des de la comoditat del Primer Món, fem com si sentíssim ploure mentre nosaltres estem a cobert. Ai!
