Mort a les cunetes

informació obra



Direcció:
David Pintó
Intèrprets:
Joan Valentí
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Músics:
Martí Marsal
Sinopsi:

Un muntatge de David Pintó i Joan Valentí a partir dels llibres: “Mort a les cunetes” d’Albert Fàbrega, “Diari d’un emboscat” de Jaume Ollé, “Nosaltres, els que vàrem perdre” de Pere Guixà i de l’article “La Capsa de fusta” de Toni Cortès.

L’espectacle narra la història de “La fossa de Can Maçana”, l’assassinat de vuit republicans a mans d’un escamot de guàrdies civils la mitjanit del 9 de febrer de 1939. L’obra reconstrueix aquesta injustícia encara no reparada, amb la força de la paraula i la música en directe, i fa un homenatge a totes les víctimes de la repressió franquista.
“La Guerra no ha acabat. No haurà acabat fins que totes les famílies puguin enterrar els seus morts. No haurà acabat fins que es repari la memòria i la dignitat de totes les víctimes. Fins que no es demani perdó a les seves famílies.”

Crítica: Mort a les cunetes

05/01/2021

Farsa desafinada per a peça oportuna

per Jordi Bordes


Nou treball de memoria històrica. Joan Valentí i David Pintó han recosit l’execució de vuit republicans per part de les forces feixistes, a una carretera del Bages a l’Anoia, als peus de Montserrat. El delicte s’ha anat rescatant des dels rastres que van donar un emboscat que, diu, va veure, l’execució; el jove que es va salvar miraculosament; el militar que va perpetrar el crim com a favor a un bon dinar; la professora franquista o la remeiera que va haver de fugir per ser malvista. Una peça que, amb molta simplicitat i eficàcia exposa cada un dels testimonis i els situa en dècades diferents, amb el que la contundència de la memoria, s’afebleix. Una dinàmica comuna de tots els personatge és que inclouen els espectadors com si fossin els executats (o les nenes d’aquesta escola que visita d’excursió aquell precís revolt). Els canvis de personatge (que obliga un vestuari i un caracterització diferent) s’ameneixen amb un acordió que va enfilant repertori musical de l’època, en les pauses i també de suport als personatges.

Potser el problema d’aquest muntatge és el gust per la farsa, que trenca la intensitat dels passatges. I que, a sobre es contradiu en cada final: perquè tots els personatges sentencien amb una darrera rèplica que resum les seves creences més íntimes, les seves confessions més doloroses. Valentí i Pintó acaben d’estrenar a Igualada una nova dramatúrgia sobre l’anarquisme a partir d'un llibre, Molotov. Havia d'estar al Versdus Glòries prò la pandèmia ho ha impedit per ara.

La voluntat de fer una peça que evoqui a l’acusació de sedició dels protagonistes de l’1-O honora la proposta artística. Però queda enrarida, amb aquesta necessitat (que, en realitat fa més nosa que servei) de vestir uns personajes amb un humor tendre, negre, desesperat. Afortunadament, la reivindicació de memoria històrica ha construït un veritable filó dramatúrgic, des de l’Ay, Carmela de José Sanchis Sinisterra. Això fa que s’hagi explorat des de molts vessants. Sens dubte, Jan Vilanova i Pau Roca (Sixto Paz) van commoure molt més amb la revisió d’unes execucions a França a hISTÒRIA. I són constants les referències a republicans executats arbitràriament i sense un judici amb garanties que s'han representat en aquesta mateixa sala com ara Et vindré a tapar, Diari d'una miliciana, per exemple.