Siempre a la verita tuya

informació obra



Intèrprets:
Manuel Veiga
Ajudant de direcció:
Mercè Cervera
Il·luminació:
Josep María Cadafalch
So:
Amadeu Solernou
Vídeo:
Amadeu Solernou
Escenografia:
Jar Teatre
Vestuari:
Laura Cardoso
Producció:
Roseland S.L
Autor:
Paco Zarzoso
Direcció:
Paco Zarzoso
Sinopsi:

En plena dictadura, una artista de llegenda (LOLA FLORES) arrecerava  entre els seus farbalans a uns homes perseguits per l’únic delicte de fer un exercici de “fregolisme” i somniar en esdevenir “Zarzamoras” de perruca atzabeja. CURRO, el pare d’un d’aquests transformistes, ens explica avui l’assassinat del seu fill a mans de la intransigència.  Víctima d’una atàvica educació masclista concordant amb un país hereu del franquisme, mai va saber comprendre el trànsit del seu fill d’un sistema emocional masculí al femení. Sols després de patir la bogeria del dol i l’alcohol,  CURRO trobarà un raig de llum dins la nit mitjançant un encontre fortuït amb LOLA FLORES. Serà ella qui el rescatarà del carrer i del naufragi de la culpa, tot fent-li comprendre qui va ser realment LOLA TRANSFORMISTA. Per fi, CURRO gosarà verbalitzar allò que va callar quan el seu fill  li demanava carícies a crits silenciats.

* LOLA FLORES: Qui és que la podria interpretar?  Ningú.  Serà la llum que il·lumina la nit de CURRO l’encarregada de fer-la corpòria

Espectacle en castellà, amb vocables calós pertanyents a la llengua gitana​ 

Crítica: Siempre a la verita tuya

01/04/2018

Amb l'emoció encara a la gola

per Iolanda G. Madariaga

Manuel Veiga és l’artífex d’un prodigi teatral que és, per voluntat i resultat, un triple homenatge. Donatge -més que no pas homenatge- a una artista esdevinguda mite com ho és Lola Flores; homenatge/donatge a aquelles persones que per ser, han de transformar-se en altri topant un i mil cops contra els murs de la incomprensió, persones sotmeses sistemàticament a la humiliació; i homenatge també, a aquells progenitors que han hagut de renéixer després de perdre un fill assassinat per la intransigència. 

A la intimitat del camerino, trobem a Curro -un palmero del quadre flamenc de Lola Flores-, abans de sortir a escena. En la seva soledat, va desgranant la seva vida en una conversa imaginada amb el seu fill reencarnat en una mosca morta. La situació així descrita bé podria etiquetar-se com de surrealista, però d’un surrealisme quotidià travessat de contundent versemblança. Manuel Veiga ha construït un personatge tan de veritat que costa pensar-lo com a l’ésser literari que és. Veiga encarna -i mai millor dit- el pare d’un transvestit mort després de ser brutalment apallissat per quatre desconeguts. El luctuós fet està extret de les cròniques de successos, però la densitat del personatge surt d’un profund coneixement dels ambients on es conrea el flamenc; el dels triomfadors més famosos i, sobretot, el dels barris populars i de barraques dels anys del “desarrollisme” a Barcelona. És aquest coneixement el que permet a Veiga recrear un llenguatge d’alta condensació poètica farcit de termes calós i expressions populars andaluses amb ressonàncies lorquianes. Sens dubte, García Lorca és un referent al que s’anomena directament pel seu nom de pila. La construcció dramàtica de la peça és brillant: casi sense escenografia -però amb unes llums molt ben posades-, els escassos elements d’attrezzo esdevenen del tot significatius per recrear la història d’un ésser atrapat en un cos masculí que viu transformant-se en Lola Flores. La narració està marcada per un elevat to tràgic. La mort del fill es converteix en l’assumpció de l’autèntica identitat d’aquest per part del pare. En un procés similar al d’un part, on el dolor i patiment corren en paral·lel al descobriment de la “llum”, el pare troba la Veritat de seu fill sacrificat i això el fa renéixer a una nova vida. Manuel Veiga, ara com actor/director, toca el cim de l’excel·lència en aquesta interpretació d’un pare que dona veu al fill encarant-se (o emmirallant-se) en el personatge mític de Lola Flores. El joc es transforma en una pirueta teatral tan sols realitzable per aquells professionals, malgrat pugui semblar una contradicció, amb els peus ben enganxats a terra. Tan de bo aquest espectacle tingui una llarga vida en molts escenaris. Mentre, esperem amb frisança, la tercera part d’aquesta trilogia dels protagonistes absents. El primer va ser Jar (Carmen Amaya in memoriam) estrenat el 2013 i d’intens record. I l’ha de cloure un espectacle sobre la figura de l’escriptor Paco Candel basat en el text, també de Manuel Veiga, Els altres Candels