Manuel Veiga és
l’artífex d’un prodigi teatral que és, per voluntat i resultat, un triple
homenatge. Donatge -més que no pas homenatge- a una artista esdevinguda mite
com ho és Lola Flores; homenatge/donatge a aquelles persones que per ser, han
de transformar-se en altri topant un i mil cops contra els murs de la
incomprensió, persones sotmeses sistemàticament a la humiliació; i homenatge
també, a aquells progenitors que han hagut de renéixer després de perdre un
fill assassinat per la intransigència.
A la intimitat del camerino, trobem a Curro
-un palmero del quadre flamenc de Lola Flores-, abans de sortir a escena. En la
seva soledat, va desgranant la seva vida en una conversa imaginada amb el seu
fill reencarnat en una mosca morta. La situació així descrita bé podria
etiquetar-se com de surrealista, però d’un surrealisme quotidià travessat de
contundent versemblança. Manuel Veiga ha construït un personatge tan de veritat
que costa pensar-lo com a l’ésser literari que és. Veiga encarna -i mai millor
dit- el pare d’un transvestit mort després de ser brutalment apallissat per
quatre desconeguts. El luctuós fet està extret de les cròniques de successos,
però la densitat del personatge surt d’un profund coneixement dels ambients on
es conrea el flamenc; el dels triomfadors més famosos i, sobretot, el dels
barris populars i de barraques dels anys del “desarrollisme” a Barcelona. És
aquest coneixement el que permet a Veiga recrear un llenguatge d’alta
condensació poètica farcit de termes calós i expressions populars andaluses amb
ressonàncies lorquianes. Sens dubte, García Lorca és un referent al que
s’anomena directament pel seu nom de pila. La construcció dramàtica de la peça
és brillant: casi sense escenografia -però amb unes llums molt ben posades-,
els escassos elements d’attrezzo esdevenen del tot significatius per recrear la
història d’un ésser atrapat en un cos masculí que viu transformant-se en Lola
Flores. La narració està marcada per un elevat to tràgic. La mort del fill es
converteix en l’assumpció de l’autèntica identitat d’aquest per part del pare.
En un procés similar al d’un part, on el dolor i patiment corren en paral·lel
al descobriment de la “llum”, el pare troba la Veritat de seu fill sacrificat i
això el fa renéixer a una nova vida. Manuel Veiga, ara com actor/director, toca
el cim de l’excel·lència en aquesta interpretació d’un pare que dona veu al
fill encarant-se (o emmirallant-se) en el personatge mític de Lola Flores. El
joc es transforma en una pirueta teatral tan sols realitzable per aquells
professionals, malgrat pugui semblar una contradicció, amb els peus ben
enganxats a terra. Tan de bo aquest espectacle tingui una llarga vida en molts escenaris.
Mentre, esperem amb frisança, la tercera part d’aquesta trilogia dels
protagonistes absents. El primer va ser Jar (Carmen Amaya in memoriam)
estrenat el 2013 i d’intens record. I l’ha de cloure un espectacle sobre la
figura de l’escriptor Paco Candel basat en el text, també de Manuel Veiga, Els altres Candels.
