No va ser una vetllada per tirar coets, encara que circumstàncies com la de l’inesperat debut d’un generós i compromès Josep Bros en el rol de Gabriele Adorno, substituint a última hora Fabio Sartori, ajudessin a mantenir l’interès de la proposta. El discret i irregular repartiment d’aquesta reposició de Simon Boccanegra , producció estrenada al Liceu la temporada 2008-2009, va ser la causa principal que el caliu ambiental de la sala no tingués dimarts la vibració d’altres ocasions, encara que els participants en el muntatge rebessin una mica més de cinc minuts d’aplaudiments.
A l’espera que el 23 d’abril Plácido Domingo es faci càrrec del rol de protagonista de la funció, un altre il·lustre septuagenari, Leo Nucci, va assumir amb ofici i solvència canora, dins de les seves limitacions, la responsabilitat de donar vida i caràcter al dux de Gènova en aquesta trama de lluites pel poder i intrigues amoroses. El baríton va mantenir el tipus del seu extenuant paper fins al final, tot i que la seva actuació se’n va ressentir a causa d’una certa falta d’expressivitat. Aquest fet va dificultar tant el dibuix del rude corsari i heroi popular com el del tolerant home d’estat que intenta unir faccions rivals o el de l’amant pare. Però va merèixer les aclamacions finals pel seu exercici d’estil.
El muntatge sobri, envidriat i abstracte de José Luis Gómez, molt essencialista i bastant fosc excepte en escenes com la del Consiglio i en la de l’aconseguit final de la mort de Boccanegra, circula amb notable fredor. En aquest marc es desenvolupa la història que ressalta la soledat del poder del dux i el paper vertebrador de Maria/Amèlia, la seva recuperada filla. Ella està enamorada de Gabriele, però és desitjada per l’intrigant i ambiciós Paolo (sòlid i carismàtic Àngel Òdena). Una desdibuixada Barbara Frittoli va mostrar dificultats a l’inici per anar millorant, però sense arribar a convèncer plenament, en la mateixa mesura que el personatge creix dins la trama.
Bros va defensar amb gran coratge la difícil papereta del seu debut com a Adorno, un rol verdià molt complex, sobretot per a qui ve de la seva llarga experiència en el bel canto, el repertori francès i amb només algunes incursions en Verdi. El seu timbre net i la qualitat del seu fraseig van fer que l’actuació fos més que positiva. De fet, després d’interpretar l’ària O inferno!... Cel pietoso rendila, el públic li va regalar alguns bravos i també va compartir ovacions finals amb Òdena.
El baix Vitalij Kowaljow (Jacopo Fiesco) va exhibir força i noblesa en el seu paper d’aristòcrata, i Damián Castillo i Francisco Vas van completar l’elenc. El cor va brillar en aquesta producció, tant per les seves prestacions en els moments culminants com pels seus moviments ben coordinats. L’orquestra, dirigida per Massimo Zanetti, va tenir un comportament tan irregular com el del repartiment, tot i que la bellesa de la partitura de Verdi va ajudar a superar els moments de dificultat.
