Simon Boccanegra

informació obra



Direcció:
José Luis Gómez
Escenografia:
Carl Fillion
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Albert Faura
Assesor de moviment:
Ferran Carvajal
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Grand Théâtre de Genève
Músics:
Cor del Gran Teatre del Liceu, Orquestra Simfònica Gran Teatre del Liceu
Direcció Musical:
Conxita Garcia (Directora del Cor)
Intèrprets:
Leo Nucci , Giovanni Meoni , Plácido Domingo , Barbara Frittoli , Davinia Rodríguez , Fabio Sartori, Ramón Vargas , Vitalij Kowaljow , Ferruccio Furlanetto, Àngel Òdena, Elia Fabbian , Damián del Castillo, Francisco Vas
Autor:
Marc González de la Varga, Rubén Ramírez
Sinopsi:

Amor, política i llibertat a la Gènova del segle XIV

Quin preu s’està disposat a pagar per l’èxit? Quan el corsari Simon Boccanegra era jove, la seva amant va morir i la seva filla recent nascuda va desaparèixer. Vint-i-cinc anys més tard, com Dux de Gènova, es retroba amb la seva filla Amelia, però la seva nova felicitat es veu amenaçada pels seus enemics polítics entre els que es troba, l’amant de la seva filla, Gabriele Adorno.

Plácido Domingo, Leo Nucci i Giovanni Meoni, tres grans intèrprets, tres opcions per gaudir de Simon Boccanegra. En una posada en escena de José Luis Gómez que destaca per ser austera, neta, abstracta i distanciada de referents històrics que puguin distorsionar el missatge universal de l’obra.

Crítica: Simon Boccanegra

28/04/2016

En mans de José Luis Gómez, l'obra de Verdi queda mancada d'intensitat, i resulta argumentalment confusa

per Ramon Oliver

Va resultar evident quan aquest muntatge es va presentar per primer cop al Liceu al llarg de la temporada 2008-2009, i aquesta reposició, no fa altra cosa que  reafirmar-ho  : decididament, José Luis Gómez no ha sabut com apropar-se al corsari i home d’estat Simon Boccanegra. Potser excessivament preocupat per la càrrega melodramàtica d’una trama que, com acostumava a passar amb tot el teatre d’Antonio García Gutiérrez ( l’autor tant de l’obra escènica de la qual parteix aquesta òpera , com d’aquella altra que li va inspirar a Verdi “Il Trovatore”) , tendeix a l’excés romàntic i la inversemblança argumental, Gómez opta per una sobrietat que , curiosament, acaba resultant també excessiva. I és que la seva visió de l’òpera de Verdi, sembla passar per alt que davant esdeveniments i passions tan desfermats com els que recull el llibret, no si val apostar  per la manca d’emoció escènica i la pura funcionalitat escenogràfica.

Això, sense oblidar que quan tens entre mans una trama amb tantes intrigues i girs sobtats , et cal treballar a fons la claredat narrativa dels fets . Quelcom que el muntatge de Gómez, no té tampoc massa en compte: m’atreviria a dir que l’espectador que entri al Liceu sense saber-ne  res de l’argument de l’obra, difícilment entendrà tampoc res del que passa en el seu pròleg , tal i com ens el visualitza Gómez. I d’altra banda , difícilment sentirà tampoc a l’escenografia de l’espectacle aquella constant presencia del mar que , segons el mateix Plácido Domingo, reclama a crits la peça. Només en arribar el tram final del drama, sembla Gómez trobar la mesura que requereix Boccanegra, i poder apropar-se encertadament  a la melangia que transmet l’obra . Certament, ens resta la molt notable partitura de Verdi, la potencia dels moments corals, i el treball més correcte que veritablement brillant del repartiment . Però Boccanegra ( interpretat en aquesta primera funció per Leo Nucci) no acaba mai d’agafar veritable volada , ficat dins aquest muntatge mancat de veritable intensitat.