Sin Ítaca

Teatre | Nous formats

informació obra


Text:
Eduardo Bernal, Tania Barrientos
Intèrprets:
Tania Barrientos, Adriana Palmero, Uriel Ledesma
Producció:
Jair Méndez
Dramatúrgia:
Lali Álvarez, Pau Matas
Sinopsi:

A Mèxic hi ha catorze milions d’apàtrides, més de dos-cents vuitanta mil desplaçats per la violència i gairebé trenta mil desapareguts. En aquest muntatge s’aborden les problemàtiques que es generen a partir del trencament dels vincles entre una persona i el seu territori; ja sigui per la via del desplaçament forçat, la marginació social o la mort violenta. La identitat social, la identitat personal i la identitat real és el trinomi indissoluble que permet a l’individu esdevenir un ciutadà, una persona i un ésser viu. El desarrelament d’Ulisses amb Itaca és només el pretext per a revisar les formes de relació d’alguns personatges menys heroics amb el seu territori.

Crítica: Sin Ítaca

10/09/2018

Excel·lent teatre documental amb una nefasta reiteració en loop

per Jordi Bordes

L'espectacle Sin Ítaca és preciós i d'alt contingut social. és un monument a la manera de fer teatre i explicar,amb molts detalls la situació de tres casos de situació injusta a Mèxic. Parlen de tres episodis: els desplaçats (posen d'exemple els camperols de Santa María del Monte que han de fugir per evitar integrarse en una banda de droga); els apàtrides (parlen del cas d'una dona que decideix treballar perquè una llei reconegui el dret a tot mexicà a què l'Estat li faciliti una partida de naixement per evitar la bosa d'apàtrides, persones nascudes a Mèxic però que en no ser reconeguts no tenen dret a res); i els desapareguts (altra vegada l'ombra dels narcos i els paramilitars que assassinen impunement, sense deixar rastre de les víctimes).

Ho fan en tres formes diferents. A partir d¡'un suggerent taula en què es pleguen i despleguen els decorats com un còmic; o  només a través d ela paraula sobe un intrigant dibuix en forma d'empremta (en una segona repetició passa a ser una mena d'espiral) i amb una tercera taula, plena de ninots en una manifestació al costat de soldats (de major dimensió) i altres protagonistes (Potser polítics, persones de més poder?). Tot és blanc. I a cada passi els elements tracen una nova coreografia però que  no dóna llum a la narració, no li canvia el sentit. 

Aquest espectacle que, podria ampliar la seva evolució a cada capítol i allargar-se una hora, i tothom celebraria té una intrigant forma de loop. Es repeteix fins a tres cops. Elpúblic s'exaspera. Confia que en la tercera volta hi haurà un desenllaç que les uneixi o que expliqui per què fer-ne més de dues voltes. Perquè donar la imatge que la situació injusta es repeteix, que ningú embla fer-hi gaire per  coregir-la, ja s'entén amb una segona volta (de fet, seria ideal que ja fos més reduïda). És bonic veure que la taula que representa el conte dels desplaçats torni al seu estat natural) pero la seva voluntat de ritual, de no modificar la dicció, el ritme, el text, acaba fent perdre el valor de tot plegat. El Shakespeare original tenia moltes repeticions perquè el públic no es perdés. Però ja fa temps que el text d'aquest dramaturg s'allissa per fer-lo més ràpid. La percepció i capacitat de comprensió de la gent és molt més ràpida. i si es passa repetidament per un mateix lloc, com si fos un mantra, si no s'entra en aquesta mirada contemplativa, enerva els nervis.