El
hip-hop encara s'està reivindicant entre nosaltres. I no pas perquè
estigui mancat de públic: molt nombrós aquests dos dies al SAT
Teatre. El que no aconsegueix és superar la barrera de la crítica
especialitzada en dansa, no gaire receptiva a les proximitats cada
cop més freqüents i indiscutibles amb el contemporani. No passa
així a França o en els grans festivals europeus, on no manca mai
una bona mostra de danses urbanes. Celebrem des d'aquí que en la
programació del proper #Sismògraf, el Festival de dansa d'Olot,
s'hi hagi pensat. En l'edició 2015, que significarà la catapulta
d'aquella mostra per esdevenir el gran mercat de les arts en moviment
a Catalunya i que podeu consultar en aquest
enllaç dissabte 25 d'abril es presentarà Olot Urban Culture amb
dues de les companyies més importants de casa nostra: Brodas Bross i
la que ens ocupa en aquest comentari.
Potser
per aquesta desconnexió entre estils, Sinestesia s'anuncia
com una “peça experimental” en un món post-apocalíptic. Els
ballarins porten unes màscares i són els supervivents d'un
esdeveniment que endevinem horrible. Es mouen entre l'escenari i la
platea, des de l'instant mateix d'entrar a la sala perquè pots
ensopegar (textualment) amb algun d'ells. I provoquen amb els seus
desplaçaments i gestos, durant l'hora aproximada que dura
l'espectacle, una intensa experiència sensorial. Amb un bon recull
de premis a l'esquena, l'obra destaca per un marcat to tèrbol i per
la tensió dramàtica amb la qual està construïda. I podríem que
dir que és de hip-hop, efectivament. Però sobretot es tracta d'una
construcció a través del llenguatge del cos.
Des
d'aquesta perspectiva, Sinestesia
és experimental a ulls d'allò que la majoria del assistents
esperaria. L'acollida, malgrat ser bona, va resultar discretament
entusiasta i més aviat animada pels propis intèrprets en les
salutacions individuals. El secret, em penso, rau precisament en
aquell diàleg poc habitual entre estils diversos, que aquesta
proposta supedita en excés a la introspecció. Aquesta és la gran
novetat, esclar. Però també el principal problema: en la mesura que
s'aproxima als codis més propis de la dansa contemporània, limita
l'efectisme i la grandesa del moviment trencat i àgil que només un
dels solos transmet amb grandesa. Entusiasma la profunditat
expressiva del conjunt. Però es troba en falta oportunitats perquè
llueixi l'alçada artística dels seus ballarins.Que
és molta i destacable. I és que fusionar no és pas supeditar, sinó
trobar l'equilibri exacte per a la barreja explosiva.
