Voler calar foc a una partida de sis hectàrees d'oliveres, que podrien ser mil·lenàries, no és poca cosa. I encara més amb les restriccions que limiten els pagesos a convertir en fum i cendres les branques esporgades per perill d'incendis en plena època de sequera.
Les collites de cada anyada d'olives poden ser migrades o ufanoses. Viuen sempre a l'abast de les pretensions capritxoses i incertes del clima. Del seu líquid, se n'ha arribat a dir “or verd”, sobretot des que la cotització de l'oli s'ha convertit en un luxe propi de joieria de Camps Elisis o de Passeig de Gràcia.
Si fa calor, el cant de les cigales emplena com un carrisqueig amenaçador (composició de so de Jaume Manresa) els 60.000 metres quadrats de terra conreada que són les sis hectàrees d'oliveres. Fins que, per mor del seu mateix cant insistent, les cigales mascle poden arribar a esclatar. Com segons quins traumes portats dins des de temps enrere. Traumes heretats en un camp d'oliveres. Fins al punt que qui els vol cremar amb bidons de gasolina el que fa és acabar odiant les olives, totes, les negres, les verdes, les arbequines o les que guarden en cadascuna de les ànimes dels seus pinyols el mal record que, contràriament al que els passa a les cigales mascle, no ha acabat mai d'esclatar.
L'autora Aina Tur (Menorca, 1976) ja es va trobar a l'escenari amb l'actriu Ana Alarcón quan va estrenar el que va ser el seu debut dramatúrgic: «Una galaxia de luciérnagas». Ara hi ha tornat, però amb una obra que va guanyar el premi Quim Masó, que té l'afegit que s'inclou com a estrena en les programacions tant del Festival Grec com de Temporada Alta.
Aquesta vegada, Aina Tur, que també dirigeix l'obra, ha aparellat l'actriu Ana Alarcón amb l'actor Nao Albet —en un moment escènic d'aquest en què pràcticament es desdobla en diferents papers i projectes, sortint com ha acabat de sortir del doble «Billy's...» de la Needcompany.
Aina Tur els ha situat els dos en un paratge tancat, a tocar de la gran finca d'oliveres. Ella es la Júlia, i ell, el Pau. Cosins que van fer de la seva infància un créixer plegats entre oliveres i també un pou de records que ara suren com una metxa a punt d'encendre els dos bidons de gasolina.
L'espai escènic és minimalista, esclar. La sala ho exigeix. Marca de la casa. Però hi ha una maqueta de la finca tancada dins un cubicle de vidre (obra de Marc Salicrú) que fa que l'ambientació física creixi en la imaginació dels espectadors. De la mateixa manera que també creix el fluid del trauma que es va destapant per part de la Júlia i que obre els ulls del Pau.
Hi va haver un funeral al qual la Júlia no va assistir. Va ser el funeral del seu oncle, el pare del Pau. El Pau, que ara és qui té la titularitat i la responsabilitat de la finca, no va saber veure mai el que amagaven les trobades que tenien a la finca i que la Júlia arrossega com una llosa des d'aleshores.
Probablement, els espectadors, ni que no hagin llegit l'obra (es troba publicada a la col·lecció teatral d'Arola Editors) o no coneguin la història, deduiran ben aviat què és allò que turmenta la Júlia i per què ha arribat a la finca amb els bidons incendiaris. Però això no és el més important. Allò que fa créixer el muntatge és allò que els dos protagonistes es diuen o es deixen de dir, les seves no mirades —¿pot ser que, tot just, una o dues mirades fugaces durant tot el diàleg?—, allò que se sobreentén, allò que silencien, allò que, com la gasolina, només amb una guspira, ho pot encendre tot, allò mateix que, després d'hores de carrisquejar, acaba fent esclatar les cigales mascle d'estiu, tipes de reclamar les femelles.
No és per atzar que Aina Tur esculli situar una obra seva en un paisatge rural. A banda de la seva formació artística, Aina Tur també té formació en farmàcia i en enginyeria agrònoma. Formacions acadèmiques paral·leles que ha fusionat amb el teatre i que, molt subtilment, explora també els records personals i la coincidència de l'al·lèrgia personal al fruit de les oliveres de la mateixa manera que el personatge de la Júlia es mira amb fàstic les olives, des de la infància, per la violència que va patir. Al final de la catarsi, tot és fum. El fum purifica. (...)
