Qui ens ho anava a dir, que dins d’un espai tan acollidorament petit com ara el Heartbreak Hotel (que, d’altra banda, amb “Lluna Plena” ja s’havia omplert de vegetació escenogràfica gràcies a un gran arbre d’inspiració oriental) , hi podien tenir cabuda les grans extensions d’oliveres que Aina Tur inclou al títol de la seva nova obra! Doncs ,sí: tant totes aquestes hectàrees com la gran casa pairal que domina el paisatge i en la qual hi han residit des de fa moltes generacions els propietaris de tanta oliva, hi caben aquí dins! I tot, gràcies a una preciosa i ben viva maqueta construïda per Marc Salicrú que ens ajuda des de primer moment a sentir-nos part d’un paisatge molt menys idíl·lic del que la postal que ens transmet la maqueta a primera vista podria fer-nos creure. La presència sota la maqueta de dos ben visibles bidons de benzina, ja constitueix d’entrada un alarmant toc d’atenció. I la mirada entre poruga i dolguda i ferida que deixen anar els sempre molt expressius ulls de l’estupenda Anna Alarcón , n’és un altre. La Júlia, el personatge a qui dóna vida Alarcón, es situa a una banda d’aquest paisatge miniaturitzat que com ja intuïm, i com després quedarà ben demostrat, en va ple de mals records d’aquells que deixen cicatrius de per vida. I a l’altre costat s’hi troba el seu cosí Pau, un Nao Albet recent sortit del díptic shakespearià de la Needcompany que torna a demostrar-nos el talent amb el qual sap dotar un personatge com ara aquest d’una fisicitat tan o més reveladora que les paraules que pronuncia. En Pau ha arribat a casa seva després de haver fet la seva habitual i matinal corredissa entre oliveres. I sense haver tingut encara temps de reaccionar, i amb el cos encara en marxa, s’ha trobat la més inesperada de les visites; la d’aquesta cosina amb la qual va sentir-se tan unit en d’altres temps, però a la qual porta anys sense veure ni dirigir-li la paraula . I , de fet, les primeres paraules de la Júlia , que Aina Tur li fa pronunciar a Anna Alarcón en un to tan excessivament baix que resulten gairebé inaudibles fins i tot en un espai tan reduït com aquest, son massa escasses i massa poc definides com per a treure conclusions ràpides sobre aquesta imprevista visita.
Alguna vegada us heu mig ennuegat amb el pinyol d’una oliva que ha entrat allà on no tenia que entrar? Doncs la Júlia no necessita empassar-se cap pinyol, per sentir que les olives l’ennueguen i la fastiguegen des dels dies de la infància i l’adolescència. I per cert que també Aina Tur afirma sentir aversió pel fruit de l’olivera: l’autora d’aquella tan autobiogràfica “Una galàxia de luciérnagas”, ha vessat també entre aquestes hectàrees algunes dades autoficcionals. Les raons per les quals la Júlia ha desenvolupat aquesta aversió, se’ns aniran desvetllant al llarg d’aquest diàleg amb el cosí en el qual també ell s’haurà d’acabar enfrontant a allò que havia optat per fer veure que estava oblidat. Allò que, com no s’ha verbalitzat mai, pots fins i tot acabar creient que no ha passat mai, encara que, d’altra banda, sàpigues que és un pes feixuc que segueix determinant en molts sentits la teva existència. Tur modula amb pas mesurat aquesta catarsi que ( els dos bidons no enganyen) reclama ara convertir-se en foguera. Però el seu text podria quedar-se un xic encallat en el distant mecanisme pel qual opta la dramatúrgia que l’embolcalla, sinó fos pel molt ben controlat treball dels seus dos excel·lents intèrprets. Les humiliacions i els abusos dels quals han estat testimoni aquestes oliveres mudes, es materialitzen ara finalment en aquest diàleg postergat massa temps i barrejat amb pensaments íntims ,al llarg del qual els cosins amb prou feines es dirigeixen la mirada : hi ha coses que es fan massa difícils de dir, quan els ulls de l’interlocutor són massa a prop teu i poden arribar a veure allò que va més enllà de les paraules.
