Smiley, després de l'amor

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Clua
Direcció:
Guillem Clua
Intèrprets:
Albert Triola, Ramon Pujol
Escenografia:
Sergi Corbera
Vestuari:
Sergi Corbera
So:
Roger Ábalos
Sinopsi:

Smiley, després de l’amor és una brillant comèdia romàntica tremendament contemporània, que narra la història d’amor entre l’Àlex i el Bruno, una parella que fa vuit anys que es va enamorar inesperadament i ara s’enfronta a problemes una mica més madurs, però igual de divertits i entretinguts.

Smiley, després de l'amor és una nova història dels personatges creats per Guillem Clua a Smiley, una història d'amor, un espectacle que després d'haver iniciat funcions a la sala Flyhard, va seguir amb èxit durant tres temporades al Teatre Lliure i al Club Capitol, i que ha girat per tot el món en més de 10 produccions internacionals.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Smiley, després de l'amor

20/10/2020

Esplèndida comèdia romàntica, apta per a qualsevol orientació

per Josep Maria Viaplana

Vist el dissabte, 17 d'Octubre de 2020, al Teatre Aquitània de Barcelona.

La nova direcció (i criteri) de l'Aquitània Teatre dóna les primeres passes amb molt bones sensacions, com en aquest cas, amb una obra que reuneix els que considero ha de ser els tres ingredients d'una bona obra de teatre o fins i tot espectacle: un bon text, una bona direcció (signades totes dues per Guillem Clua) i unes bones interpretacions. En aquest cas, de dos esplèndids actors com són Albert Triola i Ramon Pujol. L'equip que repeteix l'experiència de 'Smiley: sobre l'amor' que es va poder veure el 2015 al Club Capitol, i abans a la Sala Flyhard i al Lliure. De fet, n'és una seqüela, com dirien a Hollywood.

Comença amb un esplèndid monòleg telefònic del Bruno, fet un sac de nervis perquè dins de pocs dies dóna un pas fonamental a la seva vida. De sobte, té un encontre que portarà conseqüències, i bogeries, com un tribut als 'tres esperits' del Conte de Nadal de Dickens, feliç idea que sacseja l'acció (no ens deixen respirar ni un moment) i dóna munició a la comèdia que aquest drama amorós porta dins.

Jo ho classificaria com a comèdia romàntica, un gènere que de tant en tant l'encerta i ens regala grans textos com el que ens ocupa, però que majoritàriament porta tant de sucre que embafa. En aquest cas, alternant drama i comèdia, somriures i llàgrimes per l'amor somiat, per l'amor perdut, per l'amor impossible, per l'amor de debò, per l'amor romàntic (com a trampa social) i l'amor físic (com a realitat universal i intemporal), que ressalten encara més les emocions i reflexions dels personatges, que entre somriures i llàgrimes ens arriben ben endins i ens parlen de nosaltres mateixos. I especialment, la maduresa de la conclusió final de tot plegat, una sorpresa que s'agraeix entre tant final previsible del gènere.

I si alguna cosa resulta especialment educativa, és que l'amor és un, tinguis el gènere que tinguis i estimis a qui sigui. Lamentablement, encara hi ha la necessitat de seguir-ho dient.