Crítica publicada a Núvol com 'Àsia amb denominacions d'origen'
Soft Machine (Surjit + Rianto) del dramaturg i artista visual Choy Ka Fai forma part d’un projecte multimèdia que inclou un documental. Un dels elements és un dispositiu escènic a través del qual present la vida a través de la pràctica de la dansa de diferents artistes asiàtics. Ho podríem etiquetar de dansa autobiogràfica o documental. Ka Fai va arrencar aquest projecte després de la promoció del cicle ‘Out of Asia. The future of contemporary dance’ del Sadler’s Wells de Londres –la majoria dels creadors eren d’origen asiàtic, però havien crescut a Europa– i una declaració d’Akram Khan en la que deia que “el cos asiàtic és espiritual.” I vet aquí que Ka Fai va marxar d’expedició per visitar tretze ciutats i conèixer de primera mà ballarins i coreògrafs que viuen i treballen a Àsia, on no hi ha cap etiqueta prou plural per unificar totes les cultures que hi conviuen.
A Barcelona, Choy Ka Fai ens va presentar dos dels ballarins que va conèixer en la seva expedició; Surjit Nongmeikapam, ballarí i coreògraf de Manipur (Nord-est de la Índia) i Rianto, un ballarí indonesi que practica el Lengger, un estil de dansa tradicional de l’illa de Java. Des de la perspectiva de Ka Fai el cos és la màquina perfecta per revelar la nostra humanitat. De fet, l’espectacle pren per títol la novel·la composta a base d’extractes d’altres novel·les de William Burroughs, l’escriptor i artista de la generació Beat.
Soft Machine va arrencar à la TED talk. En la primera part, a Ka Fai amb posat d’artista “professional i seriós” –com ens va recalcant al llarg de la seva presentació– l’acompanya en Surjit, com a prova material de la seva recerca. La sessió amb el ballarí i coreògraf de Manipur combina les imatges documentals amb un exercici pràctic i molt didàctic que Ka Fai li proposa; executar la mateixa seqüència de moviment amb dansa tradicional índia, contemporània índia, contemporània occidental –divertidíssima la parodia–, i després d’una petita negociació, també de Bollywood. Ka Fai i en Surjit desmunten els estereotips amb a través de la paròdia i les picades d’ullet al políticament correcte. Fan caure el bel de l’exotisme per revelar-nos la mirada d’en Surjit i les seves ambicions com a artista en el tros de món on viu.
El misteri i el gest esculpit amb destresa de Rianto hipnotitzen. En la segona part, Ka Fai abandona l’escenari i s’arracona darrere una taula per fer de DJ. Rianto és un seductor entremaliat. Enfundat en les faldilles estampades, sota una màscara i amb una perruca exuberant, la seva figura contrasta contra l’escenari negre i despullat de la Hiroshima. Sota els efectes de la dansa Lengger, Rianto a mesura que es va desfent de les capes de faldilles ens va revelant qui és, qui hi ha darrere del maquillatge. La figura misteriosa i tradicional es transforma en un home jove que viu a Tòquio amb la seva dona japonesa. En Rianto ens explica que al Japó, els coreògrafs de dansa contemporània “volen utilitzar el meu cos tradicional per a les seves creacions, però jo també vull aprendre dansa contemporània.” Així, com en les danses tradicionals els rols masculins i femenins estan estandarditzats i limitats, per a Rianto la dansa contemporània li permet fluir entre els gèneres amb total llibertat, i sense màscares. Tot plegat acaba amb ell despullat i d’esquenes sota el focus d’un zenital. La textura de la seva pell enmig de la foscor i la fusió dels moviments tradicionals i contemporanis és preciosa.
