Sol bémol

informació obra



Direcció:
Leandre Ribera, Agnès Fustagueras
Intèrprets:
Dirk Van Boxelaere, Fien Van Herwegen, Agnès Fustagueras
Il·luminació:
Bram Waelkens
Vestuari:
Julia Wenners Alarm, Carmen Van Nyvelseel
Vídeo:
Jevon Lambrechts, Eva Leyten
Sinopsi:

La companyia D’Irque & Fien és un duet creatiu i complementari, tant a la vida diària com en els seus espectacles poètics i emocionants. Estimulen la infància que està encara a les nostres ànimes, a vegades ben amagada…

Dues persones, ambdues buscant l’altra, perdent, i novament trobant amb l’esperança de fer música harmoniosament amb les partitures que la vida els dóna.

Junts balancegen d’un lloc a l’altre, d’un ‘hola’ a un ‘que vagi bé’, un viatge ple de desafiaments i sorpreses, que es pot reconèixer pels curiosos d’aquest món.


Crítica: Sol bémol

12/05/2018

Postals precioses de risc però mancada de ritme

per Jordi Bordes

La companya D’Irque & Fien renuncia a pràcticament tots els elements clàssics del circ i es decanten per la poètica de quatre pianos (amb més d’una sorpresa) i dues grues. És una coreografia de maquinistes que complementa un treball d'equilibri dels dos pianistes. L’única excepció de disciplina clàssica és l’acrobàcia de les bitlles, tot i que ho fan amb una llum d’un frontal de tramoia. O sigui que plantegen un exercici clàssic des d'una visió insòlita.

És una peça que aconsegueix unes imatges de postal i que, estranyament, no aconsegueix emocionar com correspondria, segurament perquè li falta una dramatúrgia que la tensi, que cusi cada quadre i cada personatge i que la netegi d’unes interpretacions amb gesticulacions sobreres i repetitives. La bellesa de tocar el piano en una instal·lació que els amuntega amb un fràgil equilibri és, això sí, molt potent. Però la manca de ritme, d'una construcció que s'apoderi de l'espectador resol la proposta amb una fredor a platea. 

El muntatge ensenya el treball dels maquinistes (habitualment amagat entre caixes). Ara es pot entendre molt millor la màgia dels pianos voltant (tot i que segueixen amagant) espais d'escapisme i de desaparicions i aparicions a escena. Aquest joc recorda els treballs d'orfebreria escènica de James Thierrée (La grenouille avait raison). De fet, el personatge principal, enamoradís, té un cert aire de Charlot.