La companyia Lookatthingsdifferent, integrada i dirigida per la Carla Cervantes Caro i la Sandra Egido Ibáñez, van presentar Somos, la seva darrera creació de dansa, però la primera versió per a sala. Des del 2013, el duet artístic ha treballat en la creació de contingut artístic a través del moviment, creant una estètica i estil propis que fins ara han desenvolupat més en relació amb l’audiovisual. El seu treball les ha portat arreu del món, vivint a la Xina i viatjant per països com Hong Kong, Dubai, Croàcia, França i Alemanya, també col·laborant com a coreògrafes i directores per a diversos projectes artístics. Ara que han tornat a Espanya, han col·laborat com a professores, coreògrafes i jurat de les dues últimes edicions del programa televisiu “Fama a Bailar”.
Somos és un duet íntim en què dos cossos son un, un duet en què la compenetració dels cossos és tal que gairebé arriba a ser un solo amb quatre cames, quatre braços i dos caps. La proposta consisteix precisament en això, en mostrar el vincle i la connexió de dos cossos (dues consciències) que no son sense l’altre, dos cossos conscients que deixen de banda el tu i el jo per fondre’s en la consciència col·lectiva del nosaltres. Sota aquesta premissa, les dues creadores Carla i Sandra (Sandra i Carla), encarnen el que podríem dir una relació de dependència sana, basada en la cura i l’escolta, buscant la bellesa del conjunt en l’harmonia, sincronia i simetria, però també en la confusió, el caos i el desordre. Somos desperta la imaginació i la percepció de l’espectador d’una manera senzilla, però efectiva, generant imatges i emocions a través del moviment a dos i el desplegament de totes les possibilitats d’aquesta simbiosi. Tot i l’aparent subtilesa i elegància, es tracta d’una peça plena de tècnica i fisicalitat, amb molt d’assaig al darrere i una recerca constant i disciplinada, com explicaven totes dues a la postfunció.
Es fa difícil parlar-ne sense una referència visual del que fan, tot un joc d’extremitats, contrapesos, relleus, etc. Aquí podeu veure una versió de la peça en videodansa per al canal Arte en el marc de la celebració dels 50 anys de la mort de Picasso. De fet, ja veient la peça a escena, vaig tenir la sensació que aquest tipus de treball encaixaria molt millor en un format audiovisual que permetés apreciar amb molt més detall l’expressivitat d’aquells cossos en comunió. El site specific (la creació en un espai singular) també m’hauria semblat una aposta més encertada per a la proposta, ja que la composició coreogràfica i estètica de la companyia, a parer meu, quedava desdibuixada i acabava fent-se repetitiva en alguns moments; fins i tot en una peça curta s’hagués aprofitat més tot el potencial. Elles mateixes van explicar que, si bé ja han treballat en aquests formats, ara que han tornat a Espanya, busquen una relació més propera amb el públic a través de la intimitat que permet l’acte escènic, a diferència de la pantalla (la qual cosa, al meu entendre, és un malentès, ja que el llenguatge audiovisual també té la capacitat de generar un vincle íntim amb l’espectador, tret dels aplaudiments, és clar). En aquest sentit, vaig trobar a faltar una exploració més profunda d’aquesta relació amb el públic i el fet escènic, anant més enllà del simple posar en escena (amb la quarta paret) el que abans era en pantalla i extreure totes les potencialitats del seu estil i llenguatge perquè no quedés sols en una exhibició bonica i molt ben executada.
Precisament per la consciència estètica de la companyia en totes les seves creacions, m’hauria agradat veure, per exemple, un disseny de llums més elaborat, que juntament amb la coreografia permetés a l’espectador anar més enllà de la conjunció dels cossos, així com un disseny de vestuari que juntament amb la il·luminació fes el viatge més ric pel que fa a estètica, dramatúrgia i detalls. En aquest sentit, la música del pianista i compositor Nico Casal, si bé confluïa perfectament amb el tarannà emotiu de la peça, trobo que restava originalitat a la proposta. Això no treu, però, que el gaudi d’un públic com el del SAT!, tan concentrat i compromès amb el que se’ls mostra, tingui un valor incalculable que escasseja avui en dia en gran part de la creació escènica contemporània.
En qualsevol cas, s’aplaudeix la fermesa, dedicació i excel·lència amb què les dues creadores defensen la proposta, no només artística, sinó també discursiva pel que fa al rerefons humà (i al meu entendre també polític) que travessa Somos i la metodologia de creació de la companyia, expressada en el mateix nom “Lookatthingsdifferent”.
