Songs for the bitch - witch women

Nous formats

informació obra


Autoria:
Mariona Naudín
Direcció:
Mariona Naudin
Intèrprets:
María García Vera, Mariona Naudín, Núria Andorrà
Dramatúrgia:
Marc Villanueva
Il·luminació:
Anna Rovira
Vestuari:
Pau Masaló
Escenografia:
Pau Masaló
Sinopsi:

La pregunta que fa arrencar aquest projecte és extremadament simple: per què el fet de ser dones implica que el que diem es posi en dubte? Una pregunta que, com diu la Mariona Naudin, és íntima i pública a la vegada. Des d’una Cassandra que ningú es creu a una Joana d’Arc cremada a la foguera, d’una Cristina de Tirs amb la llengua arrencada a una Ana Orantes cremada viva després de denunciar els maltractaments del seu marit en un plató televisiu. Malauradament, no costa gaire trobar exemples de figures femenines ridiculitzades, mutilades o assassinades pel fet d’haver alçat la veu i haver irromput en un espai tradicionalment dominat pels homes.

A la recerca que ha dut a terme com a resident del TNT, la Mariona s’ha concentrat en el poder polític de la veu i la paraula, alhora eina de control i possibilitat de fuga i subversió. Diverses cròniques expliquen que, en certs episodis de crema de bruixes, la veu de les dones torturades s’elevava sobre el brogit del foc i podia sentir-se molt després que les flames s’haguessin extingit. Aquesta inquietant veu extracorpòria que es nega a morir és la base d’una investigació que s’endinsa en el món d’allò irreverent i monstruós. Perquè les dones sempre hem estat molt a prop dels monstres.

No us espereu, però, un espectacle sobre bruixes. La monstruositat només és el punt de partida per explorar, a través de la veu i la transformació del cos a escena, què significa ser hereves d’una nissaga infinita de repressió i desobediència, al mateix temps que ens plantegem què volem, o podem, deixar en herència cadascuna de nosaltres.

Per a moltes dones que no han tingut mai ni veu ni propietats, les cançons han estat l’única herència possible. I també una manera d’encriptar sortilegis, profecies i pràctiques de solidaritat. Amb aquest espectacle, la Mariona llança la mirada cap al futur a través de l’oralitat de les cançons, que es transmet d’un cos a un altre cos i d’una generació a una altra generació.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Songs for the bitch - witch women

03/10/2023

Bones cartes mal jugades, aparentment

per Jordi Bordes

Costa entendre què ha passat. El cant reivindicatiu de les dones no troba ressò. queda com una broma que, al final, cansa. Sap greu. Potser és que ha fallat alguncodi. Però la percepció generalés que el llevat no ha pujat i ha calgut forçar alguna solució per tenir un treball minimament presentable. Però s'ha caigut amb l'error d'allargar-lo massa procurant (probablement)ribar a algun punt del seu mapa inicial. No en parlem gaire més. No s'entén que es convidi als delirants de Los Sara Fontan (Edi Pou n'ha fet de l'alçaca d'un campanar amb Los corderos, com ara Afasians) i se'ls deixi en un racó, com fent de comparsa suplent. Si la peça continua molt probablement, tindrà un desenvoluopament i una forma molt diferent a l'actual, en què la comedia de les dues dones (amb una mitja transparent al cap) prova de qüestionar l'ordre social establert.