Sopa i el que el vent no s'emporta

informació obra



Sinopsi:

“Sopa i el que el vent no s’emportà” és un espectacle de circ que explora amb humor i tragèdia un seguit de dinars de Nadal d’una mateixa família a través de diverses generacions: la tradició, els hàbits, l’absència, la vida que passa i els records que defineixen qui som.

Any rere any a la mateixa taula, sota la mateixa finestra, la mateixa recepta, el mateix avet, les mateixes cançons i el vent a fora.

Al ritme dels hiverns, en el temps d’un àpat, ens podem reconèixer dins d’aquesta estranya família.

Crítica: Sopa i el que el vent no s'emporta

18/12/2019

Àpat incomode de Nadal

per Jordi Bordes

Sopa respira l’esquelet d’El llarg dinar de Nadal. Però ho fa amb uns intèrprets que destil·len més enllà del seu personatge. I que s’expressen coreografiant un discurs expressionista (o sobreactuat voluntàriament, com es vulgui) i agafant-se a les seves disciplines circenses (cordes, suspensió capilar, trapezi).

És una trobada familiar, però mai plaent. Sempre amb algú que falta. Que es descobreixen baixeses. Amb una hipotètica bondat catòlica però carregat de soledats, de desorientació, d’alcohol. Del surrealisme de Nu es torna a un teatre incòmode amb circ com el Soterrani còsmic , de Loscorderos.scp, però essencialitzant-hi el text.

La producció de Marine Fourteau i Marcel Vidal prefereix el circ a contrapèl, que l'atracció vistosa. Han construït al teatre el circ amb dues grades, el que permet un major aforament i, alhora, escurça la distància entre la darrera filera i l'espai escènic. També se suma la dificultat d'actuar en dos fronts. Pel que s'exigeix actuar de perfil o bé amb alguna mena d'actor-mirall que reaccioni a l'acció del que pot actuar d'esquena a una de les grades. La peça determina que l'atracció circense evoca una mena de veritat íntima, com pot ser la mort, l'enuig per un pare que mai és present o bé una declaració (innocent) d'abús sexual. L'obra no persegueix una cronologia temporal, ni tampoc una coherència dels intèrprets. Tot és embastat i abstracte. Com en els teatres d'entreguerres es percep una notable desorientació, caminant cap a un desesperant teatre de l'absurd (que, sí, puntualment, pot evocar un humor àcid). La paciència de Vladimir i Estragó a Esperant Godot contrasta amb aquest àpat sempre incòmode. És inquietantment generacional aquesta mirada cap a un teatre que formula preguntes sense massa sentit. Que es pregunta per un futur incert de la humanitat. Unes preguntes quasi militants però que eviten donar respostes doctrinàries. Que, en tot cas, evoquen a un abisme de colossals dimensions. Un circ valent, que només hi actua com a metàfora per a expressar una buidor similar a la de Mrs Dalloway de Virginia Woolf, per exemple.