Sota la catifa

Teatre

informació obra


Direcció:
Oscar Molina, Alícia Serrat
Producció:
Teatre Gaudí
Composició musical:
Malacara, Wilson Band
Intèrprets:
Jordi Cadellans, Ramon Godino, Oscar Jarque/ Miquel Sitjar, Raül Tortosa
Text:
Alícia Serrat
Autoria:
Marc Villanueva Mir
Sinopsi:

Una habitació d’un luxós hotel. Medina, un home elegant d’uns cin­quanta-tants o seixanta-pocs anys, jau a terra, moribund.

Hores després, David, Toni i Àlex, tres detectius d’uns quaranta i es­caig que són a l’hotel per participar en el congrés anual organitzat pel seu col·legi professional, venen a l’habitació del seu professor, Medina, a buscar-lo. El qui és considerat el degà dels detectius a Ca­talunya havia de fer el discurs inaugural del congrés fa una hora però no s’ha presentat a l’auditori davant els seus col·legues.

Els tres detectius troben l’habitació buida però regirada com si hi ha­gués hagut una baralla. I, sota de la catifa, una estranya catifa que no hi ha en les altres habitacions de l’hotel, taques de sang.

David, Toni i Àlex intentaran esbrinar què és el que ha passat amb Medina. Tots tres es coneixien de quan havien estudiat junts a la uni­versitat però, des de fa més de quinze anys, porten vides a part, ex­ceptuant encontres puntuals per algun cas o acte del col·legi de detectius.

En la seva feina diària, estan acostumats a trobar la merda que la gent té sota la catifa però, aquesta nit, els tocarà netejar la seva.

Crítica: Sota la catifa

17/08/2017

Primer entreté, després furga en la misèria humana

per Jordi Bordes

L'equip artístic que comanda el Teatre Gaudí Barcelona i el Versus fa anys que s'atreveixen amb fer una programació durant tot el mes d'agost. No tanquen mai; són uns valents. A l'estiu, habitualment (l'excepció seria el musical Bare, per sobre de totes les coses, 2014) destensen el compromís d'un teatre més militant i es deixen endur per comèdies més fàcils (Una família indecent, 2016, per exemple). Aquest Sota la catifa és un híbrid; aconsegueix entretenir amb punt més de thriller i uns girs finals ben trobats. Tot va de detectius, un ofici amb molt de tòpic que s'hi juga prou, sense arribar a explotar la comèdia. Hi ha la intriga arran de la desaparició del Medina, el detectiu obscur que és a punt de rebre un premi a la seva trajectòria. Els seus tres amics de l'ànima, són en realitat tres ombres de la seva brillantor. Pero cadascú troba refugi (consol o venjança, depèn el cas) en els espais íntims, sigui en la família propi, d'altri o de no se sap qui. sota de la professió, hi ha els caràcter d'uns personatges perdedors. I aquí és on la bèstia canvia de pell i s'endúi el favor del públic

La direcció d'Oscar Molina (un habitual al Versus i al Gaudí amb peces com Cloaca o La peixera) procura ser fidel a la proposta del text en què hi ha escenes anteriors que es representen al mateix espai entre el "desaparegut" i algun dels altres personatges, o bé amb càpsules de vídeo que es projecten reverberades, com d'una gravació de mala qualitat d'una càmera d'espies de segona categoria). Els personatges expliquen la seva situació i els seus antecedents de caràcter-Sçón creïbles quan escolten i es percep en la mirada les dificultat del seu col·lega. Però hi ha detalls que li truen credibilitat: comir quan es diu que cal avisar a la policia mentre aquest s'asseu a una butaca, per exemple. Aquesta peça, que suposa el debut teatral dels autors, té moltes idees però que es molesten quan la funció s'encalla. Sila del 16 df'agost va ser prou suplicim la del 13 de setembre, en canvi va anar fluïda i no semblava pecar de falta de ritme.

Ara, és una molt bona idea aquesta (i ja fa uns anys que Molina la practica) de fer un petit concert de blues (li va molt bé al to de l'obra) dels Malacara and Wilson Band. És un complement perfecte per a una vetllada d'estiu. Però seria perfecte si la peça teatral rodés a major velocitat. als espectadors (àvids de sèries com CSI no paren de detectar-s'hi imperdonables salts de raccord, de coherència dramàtica, en l'obra). Com allò que la Blanca els obra la porta i després es juren entre ells que tots han de convenir que no han estat mai en aquella habitació 303 de l'hotel. Ehem.

Trivial