Sota la catifa

Teatre

informació obra


Direcció:
Oscar Molina, Alícia Serrat
Producció:
Teatre Gaudí
Composició musical:
Malacara, Wilson Band
Intèrprets:
Jordi Cadellans, Ramon Godino, Oscar Jarque/ Miquel Sitjar, Raül Tortosa
Text:
Alícia Serrat
Autoria:
Marc Villanueva Mir
Sinopsi:

Una habitació d’un luxós hotel. Medina, un home elegant d’uns cin­quanta-tants o seixanta-pocs anys, jau a terra, moribund.

Hores després, David, Toni i Àlex, tres detectius d’uns quaranta i es­caig que són a l’hotel per participar en el congrés anual organitzat pel seu col·legi professional, venen a l’habitació del seu professor, Medina, a buscar-lo. El qui és considerat el degà dels detectius a Ca­talunya havia de fer el discurs inaugural del congrés fa una hora però no s’ha presentat a l’auditori davant els seus col·legues.

Els tres detectius troben l’habitació buida però regirada com si hi ha­gués hagut una baralla. I, sota de la catifa, una estranya catifa que no hi ha en les altres habitacions de l’hotel, taques de sang.

David, Toni i Àlex intentaran esbrinar què és el que ha passat amb Medina. Tots tres es coneixien de quan havien estudiat junts a la uni­versitat però, des de fa més de quinze anys, porten vides a part, ex­ceptuant encontres puntuals per algun cas o acte del col·legi de detectius.

En la seva feina diària, estan acostumats a trobar la merda que la gent té sota la catifa però, aquesta nit, els tocarà netejar la seva.

Crítica: Sota la catifa

04/08/2017

Un «curt» que se'ls ha fet »llarg»

per Andreu Sotorra

Els dos autors d'aquesta obra escrita a quatre mans debuten en el teatre amb un tema que es pot situar a mig camí del thriller i la comèdia. Jordi Calafí (Martorell, Baix Llobregat, 1974) i Alexis García (Matanzas, Cuba, 1977) provenen principalment del món del cinema i el guionatge, i aquesta etiqueta es nota en l'estructura de «Sota la catifa», que arrenca com si els espectadors es disposessin a veure una pel·lícula en blanc i negre, inclou alguns petits muntatges audiovisuals també en blanc i negre que desvelen les interioritats dels protagonistes i segueix les lleis del guió creant una certa incògnita fins a trobar la clau del desenllaç.

Tot això, dit i explicat força linealment amb alguns flaixbacs, sense que els espectadors hagin de decidir, per exemple com es fa en algunes obres teatrals prou conegudes, qui és el culpable i per què ho és ni tampoc qui és el mort i per què hi està. Dic això perquè com que en tot thriller, com mana el gènere, hi ha un mort, no seria gens estrany que dels altres tres presumptes culpables —Agatha Christie ho posava més difícil per als lectors i espectadors— els guionistes decidissin optar per tres solucions diferents i fer que els espectadors en triessin una. M'ho va semblar, que potser seria això, durant el plantejament, però al cap de tres quarts d'hora ben bons —el muntatge dura uns 70 minuts— ja vaig veure que la cosa no anava per aquí i que tot quedaria resolt i ben resolt.

El mort és en Medina, un detectiu mediàtic —homenatjat pel gremi i estrella de televisió— que ha exercit una gran influència sobre altres col·legues seus com els tres detectius que protagonitzen amb ell «Sota la catifa». Diguem, només com a curiositat, que els autors han jugat amb una mena d'alter ego a l'hora de triar el nom del rei del mambo, a qui anomenen simplement Medina, perquè un dels dos autors, el cubà Alexis García, es diu de segon cognom, precisament, "Pérez de Medina".

Com els espectadors ja hauran intuït pel títol, «Sota la catifa» s'amaga molta porqueria acumulada pel poder, la política, les finances i els monopolis internacionals. Però l'obra no pretén pas analitzar tota aquesta polsegada sinó esbrinar un fet tan simple com és la desaparició, en un hotel que celebra un congrés del gremi de la investigació, del tal Medina.

És així com, de la catifa de la porqueria social es passa a la catifa particular de cadascun dels tres detectius i, només aixecar-la, es va descobrint el polsim que cadascun d'ells hi ha deixat relacionada amb el mort Medina.

Es tracta, doncs, des del primer moment, d'acompanyar els tres detectius, que es troben a l'habitació d'hotel d'en Medina, en l'aclariment d'uns fets —la mort d'en Medina que els espectadors coneixen de seguida— mentre els tres detectius fan deduccions per amagar allò que en realitat sap cadascun d'ells del desenllaç del seu mite detectivesc, tan estimat com odiat a parts iguals per ells tres.

Crec que no es tracta de desvelar res més per evitar la dosi d'enjòlit amb el qual han de veure l'obra els espectadors. El muntatge compta amb la banda sonora original de Malacara & Wilson Band —atenció als futurs espectadors d'estiu perquè hi ha unes funcions determinades en què el grup ofereix un miniconcert en directe, una hora abans, al vestíbul del teatre amb la col·laboració d'Estrella Damm— i que, pel que exigeix el gènere, té un plantejament diria que excessivament lent i fins i tot repetitiu abans que no esclata amb els dos eixos més importants de l'obra: la simulació en clau de comèdia del que farien amb en Medina si realment els tres col·legues el volguessin assasinar —fins i tot amb una referència a un dels episodis més escabrosos de la recent sèrie televisiva «Nit i dia», la de la serra mecànica en què Josep Maria Pou feia trossets Pep Cruz!— i l'autèntic desenllaç de la mort d'en Medina.

Per tot plegat, al costat de la bona feina dels quatre intèrprets, veig «Sota la catifa», cinematogràficament parlant tenint en compte l'especialitat creativa dels dos autors, com un “curt” de bon guió i evident sorpresa final que, per culpa de fer-se en teatre, els ha sortit una mica “llarg”. (...)

Trivial