Les dues integrants e intèrprets de Ka Teatre, Maria Berenguer i Montse Pelfort, s’han volgut fixar en els peus en el seu segon muntatge. I sembla mentida que digui això quan precisament el que fan servir de meravella aquestes dues titellaires són mans i braços. Donen vida a un entranyable sabater vidu que es dedica amb cor i ànima al seu ofici, recuperant a la vida sabates que tenien ben bé els dos peus a la tomba. Però la poètica de la historia està en el fet de que el seu taller està en el subsòl. O com resa el títol de l’espectacle, Sota sola.
Tot succeeix en un marc darrera el qual veiem la taula i el taller per on el vell, un ninot manipulat pels braços i pel cap. Damunt del marc un plafó en el qual es veurà projectat imatges d’una vorera en la qual hi caminen tot de peus i cames. Uns corren, els altres ballen, alguns salten, Molts caminen. Sabates, bambes, botins, botes d’aigua. Totes passegen per sobre del cap del sabater, un home feliç amb el seu ofici tot i les extravagàncies dels seus clients.
No espereu grans conflictes, sinó una concatenació d’escenes i certs gags amb els clients: L’home que té unes sabates que estan mig podrides i que fan molta pudor, una clienta que li demana de cuidar una nit unes sabatones grogues talment com si fossin un bebè o una altra que necessita que tranquil·litzi unes sabates molt estressades. El vell sabater no sols tracta sabates, sinó que transforma la vida dels seus amos.
Tanmateix si que hi ha un element distorsionador, un punt que alerta d’un perill imminent: obres al subsòl, segons anuncia el diari. Però aquest element apareix un parell de vegades com a molèsties ocasionals, sense posar en perill l’ofici i el benestar de l’home. S’hagués pogut aprofitar més aquest conflicte, més enllà d’una quanta pols que els hi caigui al cap o algun tall de llum.
Malgrat tot, Sota sola és una proposta preciosa per l’execució de les dues noies, per l’humor blanc però ben filat, on els personatges parlen mig embarbussant-se i on els gags funcionen sobretot quan trenquen la seva pròpia quarta paret, és a dir quan les pròpies integrants interactuen amb l’avi, talment com si aquest fos conscient de que són elles qui el manipulen. I aquí ve una volta de full quan elles dues acaben exercint d’ajudantes sense la presència de l’avi. S’ha de dir però que al final és una mica confós quan l’avi desapareix de cop, com si s’hagués agafat unes vacances. Elles, que no per res ja havien mostrat els seus peus nus al inici de la funció, trobaran les seves sandàlies i també decideixen alliberar-se i unir-se a la festa de peus.
Sota sola és divertit entranyable, ben executat i no transmet res més que alegria quan podria abocar-se directament a la melangia. És un vell sabater vidu, que prefereix ballar amb la fotografia de la seva difunta dona que plorar la seva solitud. I això és un punt de vista vital que comprem. Sota terra les preocupacions són menors. I si algun cop van a un sabater, recordin que el pay-pay no val, sinó el clinc-clinc!
