Ka Tetre va sorpendre amb un intuïtiu muntatge d’arrencada: Kàtia amb el que jugaven al cinema live tot imaginant la necessitat d’una nena adoptada i la seva mare adoptiva de conèixer el lloc on va viure els primers mesos, amb només amb mitjans domèstics i maquetes rudimentàries (com bona part de la producció de l’Agrupació Sr Serrano: Katastrophe, A house in Asia…). Sota sola, en canvi, canvia totalment de format, incorpora un titella de mida natural, parteix d'una escenografia realista i les dues actrius es desdoblen amb els clients d’una sabateria d’ofici i els braços d’aquest sabater que viu íntimament una mena d’autoexili acompanyat pel record d’una dona que ja no hi és.
La peça construeix un senyor entranyable, carregat de manies divertides, però que és incapaç d’enfadar-se. És un artesà que es desviu pel seu ofici i que projecta una certa màgia. Com si detectés les deficiències d’un calçat imposant-li les mans i preguntant-los-hi directament. És un personatge desconegut, perquè no té tracte amb ningú. Rep els encàrrecs a través d’un petit muntacàrregues i una petita càmera. Juga el paper invers de Lava, de fet. Rep els pagament, només en monedes, rodolant per un canaló. La seva fama esclata a les xarxes socials i li plouen els encàrrecs. Ell se’n desviu per cada parell de sabates. La màgia és que els clients atenuen les seves excentricitats quan reben les sabates arreglades.
Sota sola té el conflicte amb unes obres municipals que, segurament sense adonar-se, afecten directament aquesta mena de cau on viu el protagonista. L’artesà, en comptes de rebel·lar-se, pren una actitud inesperada. Potser perquè, passat el dol , recuperada l’autoestima amb el seu ofici, emprén un camí nou en un altre espai. Marxa sense fer soroll. Com un flautista d’Hamelí, un cop ha resolt les enveges del poble. No se’l veu pas marxar pel finestral que el permet veure com els seus clients es posen les sabates i les disfruten, trepitjant la vorera que li feia de sostre. Plega i desapareix. Com una fantasia més. Sense haver d’argumentar gaire més.
El personatge (que li agrada el cafè dolç, que posa caramelets de regal dins de les sabates com a tendre obsequi i que procura estar en forma fent exercici i completant els mots encreuats) es fa estimar des d’un cos ferm, però gastat d’anys d’experiència. L'olor a betum s'imagina, els raspalls i les plantilles fan la màgia de reutilitzar i de donar una nova vida a les sabates i als seus propietaris.
