Sota zero

Teatre

informació obra


Ajudantia de direcció:
Quique Nubiola
Intèrprets:
Anna Bellmunt, Carla Torres, Carles Goñi, Joel Minguet, Patrícia Mendoza
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
So:
Carles Mallol
Vestuari:
Gloria Viguer
Il·luminació:
Raimon Rius
Escenografia:
Bruno Cabrera
Producció:
cia. La Peleona
Autoria:
Lucy Prebble
Traducció:
Jordi Prat i Coll
Sinopsi:

La Sònia i en Miqui acaben de comprar-se un pis. Avui el presentaran a la seva família en un sopar d'inauguració. Estan immersos en els preparatius quan Sònia es veu envolta en un terrible accident que acaba amb la vida del seu germà. Incapaç d’explicar res al seu company per no preocupar-lo, intenta que el curs dels esdeveniments continuï amb la major “normalitat” possible... Sònia amaga el seu gran secret i continua preparant l’esperat sopar.

Sota zero és un thriller amb tocs de vodevil que reflexiona sobre els petits (o no tan petits) pecats que tots amaguem. Parla sobre com de la manera més innocent, podem començar a travessar límits reprovables en pro de mantenir el nostre aparent benestar. La història ens endinsa en la complexitat de les relacions familiars i tot el que les envolta: enveges, atraccions inconfessables, competitivitat, tendresa, pors, unió, protecció, clan i una família tan peculiar que té molt poc a veure amb les famílies normals i corrents que campem pel món... O no ho és tant, de peculiar?

Crítica: Sota zero

03/02/2015

Com correspon al gènere, hi ha un mort, un passat tèrbol, un revòlver i un The End que deixa amb la mel a la boca

per Andreu Sotorra

(...) És reconfortant assistir al naixement, en circuit estable, d'una nova autora —que no vol dir que no tingui altres peces en cartera com 'L'efecte perfecte' que ha passat pel Volksbüchne de Berlín i que fa també aquests dies temporada a la Sala Beckett— i que, a més, coneix l'escenari com a actriu que l'ha trepitjat i s'hi enfronta com a directora.

I encara és més reconfortant si el thriller o la comèdia captiva per la seva estructura i per un text que obliga els intèrprets a actuar molt visceralment, amb diàlegs mil·limetrats però que semblen espontanis, amb frases curtes i entretallades, i amb una interpretació que no desaprofita la possibilitat d'incloure el gest i la coreografia, amb un attrezzo limitat d'un pis acabat d'estrenar que els espectadors s'hauran d'imaginar perquè només hi ha unes cadires i una nevera combi de color vermell amb un congelador que portarà cua, del qual tant pot sortir un dels personatges com un telèfon góndola, també vermell, o unes claus del cotxe. I res més. A tot estirar, un paquet de pastisseria —sembla que un cremós braç de gitano— i una plàtera amb un pollastre al forn acabat de fer. (...)

Com correspon al gènere, hi ha un mort —o més d'un—, hi ha un passat tèrbol, un revòlver perillós i un The End que deixa els espectadors amb la mel a la boca, com en les trames d'aquelles novel·les interactives que permeten al lector que continuï l'acció al seu gust després d'un fosc precipitat i un inesperat bona nit i tapa't. (...)

Trivial