Abans de res cal dir que es tracta d'un espectacle necessari. Perquè recupera Ramon llull i el seu discurs. Així, es poden conèixer les intencions d'aquell filòsof del final de l'Edat Mitjana que convidava al debat de les tres religions principals (musulmana, jueva i cristiana) en un moment en què els fidels es dessagnaven teòricament en nom de la seva idea de Déu.
La dramaturgia d'Helena Tornero l'encerta quan transforma els tres savis en tres científics en un camp de recerca internacional. En comptes de l'ombra d'un arbre on els savis reposen, és una mena d'estació internacional fora de la Terra. L'arribada d'una persona que els ha d'ajudar a les feines més bàsiques (sigui cuinant o aplicant un experiment per trobar certeses) implica una certa voluntat de relacionar-s'hi. En l'estació s'han creat rituals comuns que ella no entén però cadascú té moments per al seus experiments i les seves reflexions. Cada coientífic, doncs, beu d'una cultura empeltada d'una religió concreta. La nouvinguda s'interessarà per cada una d'elles tot procurant torbar respostes a la mort recent del seu germà (i trobant hores per completar un documental sobre,precisament,Ramon Llull). Tornero podríem dir que fa trampa quan dóna a la veu d'ordinador un poder desmesurat, com si fos una mena de déu. I, sobretot, quan els científics deixaran de seguir-lo: Llull no va voler revelar quina religió acabaria abraçant el gentil (perquè això trencaria l'interès pel debat dles tres savis) però cap d'ells deixava de creure en les seves conviccions.
El problema principal d'aquest treball necessari (repetim) és una posada en escena massa antisèptica, freda, distant. Que vol ser dinàmica amb projeccions i imatges potents (hi ajuda molt la presència misteriosa i suggerent de la intel·ligència deambulant per aquesta estació, aparentment aïllada de tot) però que només connecta amb el públic amb les preguntes a peu de butaca ("Com és el teu Déu?" "És home o és dona?", "Practica esport?") i amb algunes ironies que no sempre són rebudes en positiu per un públic que es pot sentir molt increpat pel qüestionament de les seves creences. Hi ha una racionalitat massa present, necessària, que s'ha volgut estovar a escena però que, en realitat, acaba navengant-hi en contra.
En resum aquest projecte té molts mèrits (construir una producció europea, recuperar Llull i el seu discurs, apropar aquests diàlegs a uns personatges unpunt obsessius però contemporanis...) però no aconsegueix fer-lo viu n k viure'l a escena. Hi ha massa encotillament que els estreny.
