Sous la plage

informació obra



Direcció:
Marc Villanueva Mir, Philippe Quesne
Autor:
Gerard Valverde Ros, Marc Caellas
Intèrprets:
Mohammad Bitari, Edinson Quiñones
So:
Gerard Valverde Ros
Producció:
Festival TNT , Frankfurt Lab
Escenografia:
Philippe Quesne
Sinopsi:

Sous la plage és una performance interpretada per Mohammad Bitari, periodista refugiat d'origen sirià-palestí, que ens interroga sobre els discursos i les paradoxes generades al voltant de les revoltes àrabs i l'actual crisi migratòria.

Marc Villanueva i Gerard Valverde, empesos pels últims esdeveniments a orient (les primaveres àrabs i l’auge del fonamentalisme islàmic que se’n va derivar, l’esclat de guerres civils amb participació internacional, les migracions massives a Europa, l’enfortiment de l’amenaça terrorista i les desenes de persones ofegades al Mediterrani) i la seva translació a occident, presenten un espectacle sobre la tensió entre subjecte i (h)Història, entre les fràgils imatges que conformen la memòria íntima i les imatges del poder.

Crítica: Sous la plage

02/10/2016

Documental en directe que qüestiona la legitimitat de la repressió democràtica amenaçada

per Jordi Bordes

"Sous la plage" era u dels lemes del maig del 68 a París. Aquest és el títol, ara d'un espectacle que descobreix com aquella Europa ambiciosa, tolerant, que preconitzava la llibertat la igualuiat i la fraternitat s'ha tornat esquerpa i desconfiada. És on els refugiats (n'hi ha hagut tota la cida i per a tots els territoris) s'ha convertit en bandera de crisi i de tensions entre els diferents partits polítics. Qui no pretén posicionar-se amb un major o menor control, cau en les enquestes d'intencions de vot. 

Un noi, nascut a un camp de refugiats que reconeix aquesta situació som ci fos el seu segon cognom no entén com aquest atributté més pes que el de jove, escriptor i periodista. De fet, els mateixos autors de la recerca admeten que buscaven un refugiat sirià, com tothom, per a que fos protagonista del seu espectacle. Sense voler, el volien d'una determinada manera i que es preguntés (o revoltés) d'unes determinades qüestions. I no. Un refugiat també ha de ser lliure per voler explicar i conèixer més que les conseqüències de la seva etiqueta. 

En un dels moviments d'aquesta peça, evocat sempre de manera objectiva, es fa una comparació de la situació de la justícia francesa avui i la de Damasc. En una, el jutge és més rigosrós que el fiscal per a una acusació a un jove que va participar en una manifestació (i que cap prova el delata). En l'altra, la presó és cau de tortures, de por, de sentir que la mort ronda pel seu costat. Critica les dues situacions diferents però raona la diferent legalitat. L'obra, doncs, no cau en les vores de la demagògia de Barcelona (contra la ciutat). La seva també és una crònica que permet empatitzar amb el presoner que rep més càstig del que caldria. Sí que és cert que en aquest Sous la plage té alguns passatges en què s'insisteix amb els sons, s'anul·la el discurs i la interpretació i evoca a una buidor que no ajuda al ritme de l'espectacle. És una decisió artística que, potser, caldria revisar perquè la confusió de sons, la sorpresa d'un protagonista que no ho vol ser en una situació que no esperava es pot percebre en un breu instant. El treball amb webcams projectant mapes, o fent cerques per google en directe desplega un suggerent espai escènic en moviment.