El cap de setmana passat el projecte artístic-comunitari de l'Antic Teatre, que du el nom de La Bellesa, va presentar el seu tercer espectacle o exploració escènica. Novament sota la batuta experta de Marta Galán Sala, el grup de veïnes i veïns del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, cada cop més bregat en l'escena, ha volgut indagar en la memòria per abordar les petges que els han deixat la guerra, el feixisme i la repressió. Una estranya i oportuna conjunció astral va voler que el dia de l'estrena fos també el de l'exhumació de les restes de Franco.
Cal aplaudir l'Antic Teatre per promoure i sostenir un projecte comunitari amb tant de sentit i tan profundament necessari i mobilitzador com aquest, que apunta cap allò que Marina Garcés denomina “desapropiació de la cultura” i que possibilita una altra experiència del nosaltres. Després de La Bellesa (Antic Teatre, 2016), que feia emergir una bellesa prenyada de temps a partir de diferents textos, imatges i accions, vindria Rebomboris (La Bonne, 2018), un projecte municipal dins el programa ART i PART que portava a escena l'ètica de la cura des d'una perspectiva de gènere. Ara és el torn de Souvenirs, que s'endinsa en el passat d'una manera experiencial i arqueològica, i no gens turística o superficial. La referència a l'arqueologia dins l'espectacle podria fer pensar en Y los huesos hablaron de Societat Doctor Alonso; si allà s'hi “desenterraven paraules” en relació amb la violència silenciada dins les fosses comunes, aquí es planteja una arqueologia del quotidià, amb tres fases d'excavació i una quarta, amb prou feines esbossada, que funciona com a inquietant epíleg i porta oberta al futur. L'arqueologia —se'ns precisa de manera molt pertinent— estudia els canvis de les societats antigues per entendre les actuals, i analitza restes materials disperses per la geografia i conservades malgrat el pas del temps. Souvenirs és teatre documental de primera mà, amb testimonis que aporten objectes personals, fotografies i anècdotes per tal d'historiar-les i oferir-nos relats encarnats que conviden a l'empatia i a la presa de consciència. Un calfred ens recorre l'espinada quan alguns intèrprets que passen de la setantena ens miren i diuen “Tinc cinc anys” o “Avui faig la primera comunió”.
A Souvenirs retrobem Graciela Alonso, María Isabel Gutiérrez, Emilia Martín i Aurora Roig, el nucli d'intèrprets i cocreadores que van aixecar l'espectacle fundacional del col·lectiu, i també Mercè Martínez i Enrique Ibáñez, que van formar part de Rebomboris —Ibáñez, però, no va poder actuar la nit de l'estrena per motius de salut, i es va encarregar de llegir les seves intervencions Montserrat Iranzo, que ha acompanyat el projecte des de bon començament—. Completen l'elenc Jonathan Ballester, Mari Creu Pavan i Francesca Navarrete.
En primer lloc s'aborden les guerres, viscudes directament o rebudes com a herència. Els intèrprets apareixen cadascun amb un calaix a les mans. Els dipositen a terra i n'extreuen, alternativament, diferents records personals que col·locaran sobre una taula situada en primer terme al costat d'un micròfon. S'hi acosten, cadascú al seu torn, com si anessin a llegir el salm a missa, i hi dipositen un objecte, que, filmat a temps real, apareixerà amplificat en pantalla. Aurora Roig obre el foc i ofereix a la càmera i als nostres ulls el llibre de lectura de la seva padrina. A partir d'aquí desfilaran per la pantalla fotografies —per exemple, la del pare de Graciela Alonso, que emigraria primer a Cuba, l'any 1922, i després a l'Uruguai—, retalls i flors seques, i també uns botons de puny que el pare d'Enrique Ibáñez va fabricar mentre era a la presó. I així fins a una trentena llarga d'objectes, als quals insuflaran vida unes paraules prenyades d'emoció i de memòria.
A més de l'experiència de la guerra o la postguerra, tots els testimonis tenen en comú el fet d'haver patit els efectes de la repressió nacionalcatòlica. María Isabel Gutiérrez —Mari— aporta un mirall i una foto de primera comunió amb un vestit del tot inversemblant; l'anècdota que hi vincula és la terrorífica admonició de no mirar-se als miralls si no vol que se li fiqui el dimoni dins el cos. Mari Creu Pavan explica la seva experiència de confessió, als catorze anys, i com es va revoltar contra les preguntes obscenes que li feia el capellà. Francesca Navarrete mostra també una insòlita determinació —“Prefiero vestir santos que desnudar borrachos”— i detalla les diferents tasques que va haver de realitzar durant el Servei Social obligatori per a dones solteres en temps del franquisme.
La intensitat va in crescendo, com també l'explicitació d'una denúncia revestida d'ironia. A la tercera part de l'espectacle s'exposa la doctrina de la Sección Femenina del Movimiento Nacional a partir d'extractes dels llibres amb què s'ensinistrava les noies en labors domèstiques, cuina, bellesa femenina, regles de conducta i urbanitat. El sistema les volia fràgils, dependents, impressionables, i, tal com apunta Emilia Martín, els imposava la missió de servir. Les set dones llegeixen amb grans dosis de sarcasme algunes de les sentències que les condemnaven a l'obediència i la submissió: “Mi vida no es más que el eterno deseo de someterme”, “Me falta el talento creador reservado por Dios para las inteligencias varoniles”, “Sin hijos, soy un cuerpo incompleto”, etc.
A partir de materials íntims i quotidians, amb un to absolutament encertat —punyent, emocionat, autoirònic—, els nou intèrprets es confronten amb un passat encara visible en les cicatrius del present, i ens captiven amb la seva veritat. Cal destacar la delicadesa, emoció i presència escènica d'Alonso, el coratge i l'autoironia de Martín, la seguretat en escena de Roig, l'honestedat de Ballester, la potència performativa de Pavan, la fermesa de Navarrete, el bell cant de Martínez i l'esperit cabareter de Gutiérrez, que emergirà sota les capes i capes de mantellines amb què l'han sepultat. Amb les seves accions i al·locucions alternen enregistraments de vídeo, entre els quals destaquen fragments d'entrevistes a Neus Català —la que li va fer Montserrat Roig l'any 1978— i a Hannah Arendt, i cançons que van des de la Jota de los colorines i el Yo no soy esa de Mari Trini, interpretades en directe per Mercè Martínez, fins a un tema d'Oriol Tramvia.
A Souvenirs predomina la voluntat de reivindicar la memòria privada, compartir les vivències, denunciar l'horror viscut. El seu caràcter comunitari, de vida compartida, afecta la forma i la pròpia gènesi de l'espectacle. Tot i que les personalitats individuals afloren inevitablement i encantadora, les anècdotes i contribucions documentals apunten cap a un col·lectiu superior. Hi ha moments grupals autènticament corprenedors, com el replegament espantadís que clou l'espectacle, o el moment en què parlen tots alhora, ploracossos d'una litúrgia sinistra, la de la repressió i la submissió. Fins i tot fan exercicis corporals coreografiats —el rerefons històric no és altre que el de les exhibicions gimnàstiques del feixisme— al ritme d'un metrònom que, superposat al folklore extremeny i a un so eixordador, ens transporta a una altra dimensió. El moment en què apareixen coberts amb mantellines —quadre còmic i colpidor alhora— no només evoca les beates de missa i les vídues endolades, sinó que també fa pensar en un cor de tragèdia grega. Aquestes dones, tan juganeres i atrevides, capaces d'ironitzar salvatgement sobre el seu “esplèndid destí de maternitat, amor i família”, són també, d'alguna manera, les nostres troianes, el botí de guerra eternament menystingut d'una societat repressora, autoritària i profundament masclista. I cal, urgentment, escoltar-les.
Article publicat a Núvol el 29 d'octubre de 2019
