Sabeu quin aspecte hagués tingut Germania, la futura capital del món, si finalment el Tercer Reich hagués guanyat la Segona Guerra Mundial? Doncs, encara que sembli mentida, us podeu fer una bona idea de les descomunals dimensions que hagués adquirit la nova Berlín dissenyada per l’arquitecte Albert Speer al gust dels desitjos del Führer , tot ficant-vos al petit espai de La Gleva que acull les representacions d’aquest notable text d’Esther Vilar. La polèmica autora d’ “El varó domat” va estrenar la seva obra l’any 1998 , envoltada d’e la gran expectació que va provocar el fet que les representacions es fessin al mateix lloc – l’Acadèmia de les Arts- on Speer tenia ubicat el seu taller de treball ; el mateix taller en el qual s’hi trobava la immensa maqueta de Germania que Adolf Hitler visitava cada dos per tres. A la ficció ideada per Vilar, Speer,, de la mà d’un funcionari de la RDA que es presenta també com un admirador del seu treball, retorna a aquest espai ara ubicat a la comunista República Democràtica D’Alemanya – som a l’any 1980- després d’haver-se passat dues dècades tancat a la presó. I després d’haver recuperat en gran mesura un prestigi que ni el seu historial polìtic va aconseguir ensorrar.
Però Vilar ho té clar en tot moment: per molt que l’elegant cavaller que tenim davant (Speer sempre va saber ser un gran seductor) ens vulgui entabanar, per molt que ens vulgui fer creure que només es va comportar com un creador tecnòcrata que només es limitava a fer el seu treball de la millor forma possible, som davant d’un dels més grans i més hàbils cómplices amb els quals va comptar mai el nazisme. I aquest jove funcionari amb secrets amagats i totalment mancat de la distinció que mostra en tot moment el veterà arquitecte ( quelcom que la molt ponderada interpretació de Xavier Ripoll i Pep Munné , transmet de forma ben precisa ) , es disposa a posar-ho en evidència. El text de Vilar , partint d’una situació que potser resulta lleugerament impostada, té la virtut de posar damunt la taula un tema sempre tan candent com ara el dels vincles sovint contaminats que l’art manté amb el poder , i que poden arribar a adquirir nivells molt perversos quan el poder ,es presenta també amb la seva cara més depredadorament perversa. I , de forma específica, convida també a aprofundir sobre la utilització que el poder n’ha fet sempre d’aquella arquitectura al seu servei que és capaç de transformar una ideologia en edificis i projectes urbanístics encarregats de glorificar-la, i de mostrar-li a les persones la seva petitesa davant la grandesa descomunal de l’estat totalitari. Aquí, en tenim dos, d’estats totalitaris posats cara a cara: el del Tercer Reich, i el de l’Alemanya Democràtica sotmesa als dictats soviètics. I el text de Vilar excel·lentment dirigit per Ramon Simó, sap també com mostrar de quina forma, els totalitarismes acaben sempre semblant germans bessons.
