Speer

Teatre

informació obra


Direcció:
Ramon Simó
Intèrprets:
Pep Munné, Xavier Ripoll
Sinopsi:

Després de sortir de la presó, Albert Speer rep un historiador-funcionari de la RDA en el seu antic despatx, un edifici actualment en obres de reforma, on Speer havia desenvolupat el projecte de remodelació de Berlín, rebatejada Germania, com a capital del Reich per a després d’una victòria del nazisme que no es va produir. És un despatx on havia passat llargues hores amb Hitler planificant tots els detalls d’aquesta megalòpolis.

De la conversa amb el seu interlocutor, n’emanen reflexions sobre el poder, la barbàrie i la visió i revisió de la història recent que es va entrallaçant amb una
trama d’equívocs i enganys.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Speer

22/05/2021

Teranyina

per Francesc Massip

Així com Wilhelm Furtwängler, el director d'orquestra estrella de l'època nazi, va quedar exculpat de responsabilitats al procés de Nurenberg, amb totes les ambigüitats que fan al cas com va saber dur magistralment a escena Ronald Harwood ('Prendre partit', 1995), Albert Speer, en canvi, no només va ser l'arquitecte oficial del nazisme, ans va assumir amb mortífera eficàcia el ministeri d'Armament per fer més efectiu l'exèrcit alemany en la seua agressió en tots els fronts, i si no va tenir la bomba atòmica fou perquè l'origen de la física nuclear era un invent jueu que Hitler en persona va rebutjar.

Pep Munné encarna Speer en la interpretació més convincent i diàfana que li conec, i condueix amb subtilesa la distant contenció del gran arquitecte que, després de 20 anys de presó, és cridat a la RDA, segons l'obra de la dramaturga argentina Ester Vilar, per aplicar els seus mètodes d'eficàcia provada a la recuperació econòmica de l'Alemanya comunista. Munné manté amb elegància, sobrietat i una irradiant i rara energia interna, el caràcter escèptic i malfiat de la intel·ligència freda i calculadora ara víctima d'una marginació pròpia del seu passat.

Xavier Ripoll va teixint una estratègia de seducció implacable aparentment per atorgar una segona oportunitat a l'artista.

Espai central a la petita i recollida Gleva que Ramon Simó posa en acció amb l'austera netedat que el caracteritza i t'embolcalla en els batecs profunds de la peça d'Ester Vilar, per finalment quedar atrapat a la tènue teranyina del poderós diàleg.