Spooky. María Jurado

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

El Corralito CCA es dedica a donar suport a creadores emergents de Terrassa des de l’any 2015. La voluntat: oferir un espai a joves artistes que encara no saben (o escullen no saber) exactament cap a on van. Treballant des de l’autogestió i l’economia circular, El Corralito vol ser una casella de sortida, o una d’aquelles que permeten avançar més que allò que el dau indica.


La col·laboració amb el TNT es va iniciar el 2020, i acompanya anualment entre dos i tres processos creatius que seran mostrats en el marc del festival. La selecció té tres criteris: u, que siguin peces de creadores amb poca trajectòria —tornant a la idea del dau. Dos, que siguin projectes en creixement, que puguin treure profit de la residència d’estiu a El Corralito. I tres, que siguin sensibles a les urgències temàtiques o metodològiques que d’una manera o altra uneixen les propostes de cada edició del TNT.


A Spooky, María Jurado lluita contra el jo, però en comptes d’ubicar-se fora de camp es planta davant de la càmera per donar cos a una pel·lícula escènica d’estètica  handmade  que demostra que cal ben poc per trobar-se en l’atmosfera hipnòtica d’un giallo. Res és explícit, i per tant és la nostra mirada qui omple els buits. A través d’una creació col·lectiva on espai, il·luminació, so i visuals van de bracet, ens situem en una mena de plató mental (un mind set) on conflueixen projeccions i confusions sobre la identitat i l’individu. Al capdavall, quina necessitat tenim de muntar-nos pel·lícules per entendre les coses?

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Spooky. María Jurado

03/10/2024

De l'aventura a la fragilitat

per Jordi Bordes

El Corralito presenta espectacles molt potents al TNT. L'any passat, ja hi va ser Lasadcum (Navaja). Té la seva lògica, com a espai de creació agermanada amb la direcció el festival. Ara, Spooky desplega un exercici metateatral, amb càmeres, projeccions i dues intèrprets que es busquen, que es perden i que es troben. I que no deixen de percebre vulnerabilitat (ni en les primeres salutacions).

La proposta és pertorbadora. Es veuen unes amigues que es busquen en carrerons ombrívols, en una mena de polígon industrial desballestat per on transita una certa clandestinitat amb el que té d'aventura, de joc, però també de perill, de desprotecció. La seva similitud amb el vestuari i pentinat fa que es confonguin, que juguen al salt de raccord: l'actriu surt per la dreta creuant el passadís i, tot seguit, torna a sortir per la dreta (com l'arlequí de La gran nit de Dagoll Dagom) o a un fregolisme escènic, però en comptes de canviar de roba, es canvien les actrius( À louer dels Peeping Tom); La grenouille avait raison, de James Thierrée.

Spooky evoca un cert retorn a la Mary Shelley, de Frankenstein. Les ombres somriuen i, de cop, fiten amb mirada de vampiressa. En cada ésser, s'amaguen caràcters antagònics. María juado juga al ghat i al gos, contínuament. Intercal·lant, segons sembla, retransmissions en directe amb gravacions anteriors, com un mag que amaga la carta sempre a la butxaca que el públic no esperava. És una peça que té un joc divertit, alhora que insinua un espai inquietant, d'una angoixant desprotecció.