James Thierrée és un veritable mag. Ara, torna amb el seu prisma més positiu, amb un espai oníric carregat d’imaginació en què els personatges topen i es confronten, però com sense voler, en un món tan absurd com sorprenentment divertit. A més de la màgia tam,bçé és destacable una interpretació molt acurada, una dansa a cavall del gag clownesc (sembla obligat dir que Thierrée és net de Charlot) i el hip-hop més fragmentat. La seva narrativitat és capriciosa. Amb Thierrée la lògica va al revés. No cal trobar-hi un sentit; és la seva manera de retratar la realitat: des del negatiu de les imatges. Amb un surrealisme que l’apropa molt al treball dels Peeping Tom, una companyia que també treballa aquesta atmosfera intrigant però a partir d’unes situacions cruament reals (Vader, Moeder). Aquest univers de l’espectacle també té algunes connexions amb el teatre fet a Catalunya, com els treballs de Lluís Danés (Wasteland) o els universos que proposa l’equilibrista Manolo Alcántara (Rudo). I la tendresa de clochard de Leandre (Iceberg) o, és clar, de Claire Ducreux (Silencis)
I què és això de La grenouille avait raison (El gripau tenia raó)? És un món ociós, en què res sembla previst perquè canviï la tendència de la quotidianeïtat. Però aquesta normalitat és ben particular. Perquè es camina per escales infinites. Perquè es baralla còmicament amb el tupè. Perquè el servent és tan curt de gambals que només sap mirar el dit que assenyala la lluna i no pas el satèl·lit... Fins que, de sobte, arriba un ésser estrany, extraterrestre. Ben bé, el personatge de Thierrée podria ser el protagonista de La pell freda de Sánchez Piñol: L’arribada d’Aneris, una sirena intrigant (i potser anihiladora) ho trasbalsa tot plegat. Tant al far de la novel·la com a l’escena llunàtica. Thierrée té un costat fosc que habitualment despunta en els seus muntatges. Hi era a Raoul (TNC, 2011) i també al Tabac rouge (TNT, 2014); no tant La Veillée des Abysses (TNC, 2007). Les gran estructures han anat ocupant espai i pes específic en els seus muntatges. Tot i així, la base de tot plegat és el moviment inquietant i uns personatges que generen una empatia increïble amb l’audiència. Per la seva senzillesa, per la seva honestedat, perquè se’ls veu desubicats en un espai més aviat incòmode. Però que ells el fan habitable, tendre, íntim. És la quarta vegada que s’ha pogut veure Thierrée a Catalunya en 10 anys. Massa poc per la seva qualitat i per com enamora els espectadors: el dia de l’estrena, no quedava ni un tamboret lliure, hi havia públic buscant comprar l’entrada de qui fos, per poder accedir-hi (un fet que pot ser habitual en un partit del Barça o un concert de música mediàtic, però que és ficció en l’àmbit teatral de la ciutat). La connexió va ser absoluta.
Thierrée viu en una altra galàxia, comprovat.
