La grenouille avait raison

Teatre | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassïnce, Thi Mai Nguyen, James Thierrée, Amaranta Velarde
Composició musical:
James Thierrée
Escenografia:
James Thierrée, Laura Léonard
Ajudant de direcció:
Pénélope Biessy, Sidonie Pigeon
Vestuari:
Pascaline Chavanne
Il·luminació:
Alex Hardellet, James Thierrée
So:
Thomas Delot
Producció:
Emmanuelle Taccard, Stéphanie Liodenot
Autor:
Amaranta Velarde
Sinopsi:

La màgia, la fantasia i els ambients fantasmagòrics prenen l'escenari en la nova creació d'un artista que ha inventat un llenguatge únic i personal a força de combinar arts escèniques diverses. Sobren les paraules en un univers escènic on s'imposen la màgia de les acrobàcies, el moviment i els sons. Amb aquests elements, Thierrée construeix un relat tant adreçat als adults com a la canalla en el qual explora les relacions familiars, en una escenografia onírica que recorda un món de tecnologies anacròniques i invents futuristes d'un passat alternatiu.

Després de fundar la seva pròpia companyia el 1998, l'acròbata, músic, ballarí i comediant francès James Thierrée ha signat espectacles mítics com ara Symphonie du hanneton, l'inoblidable La Veillée des abysses (vista al TNC l'any 2007), Au revoir parapluie, Raoul (TNC, 2011) o Tabac rouge (que va obrir el festival Terrassa Noves Tendències l'any 2014), propostes plenes de màgia escènica en les quals combina el virtuosisme que reclamen les arts del circ amb la gràcia que exigeix la interpretació coreogràfica, tot embolcallat en unes atmosferes misterioses, malenconioses i al•lucinants. Ha rodat films a França i, en el camp del teatre, ha treballat amb grans noms de l'escena com Peter Greenaway, Robert Wilson i fins i tot amb el pianista i compositor Carles Santos.

Finalista a espectacle internacional al Premi de la Crítica 2017

Crítica: La grenouille avait raison

28/07/2017

Un beuratge màgic que destapa l'infant en tot adult.

per Jordi Bordes

James Thierrée és un veritable mag. Ara, torna amb el seu prisma més positiu, amb un espai oníric carregat d’imaginació en què els personatges topen i es confronten, però com sense voler, en un món tan absurd com sorprenentment divertit. A més de la màgia tam,bçé és destacable una interpretació molt acurada, una dansa a cavall del gag clownesc (sembla obligat dir que Thierrée és net de Charlot) i el hip-hop més fragmentat. La seva narrativitat és capriciosa. Amb Thierrée la lògica va al revés. No cal trobar-hi un sentit; és la seva manera de retratar la realitat: des del negatiu de les imatges. Amb un surrealisme que l’apropa molt al treball dels Peeping Tom, una companyia que també treballa aquesta atmosfera intrigant però a partir d’unes situacions cruament reals (VaderMoeder). Aquest univers de l’espectacle també té algunes connexions amb el teatre fet a Catalunya, com els treballs de Lluís Danés (Wasteland) o els universos que proposa l’equilibrista Manolo Alcántara (Rudo). I la tendresa de clochard de Leandre (Iceberg) o, és clar, de Claire Ducreux (Silencis)

I què és això de La grenouille avait raison (El gripau tenia raó)? És un món ociós, en què res sembla previst perquè canviï la tendència de la quotidianeïtat. Però aquesta normalitat és ben particular. Perquè es camina per escales infinites. Perquè es baralla còmicament amb el tupè. Perquè el servent és tan curt de gambals que només sap mirar el dit que assenyala la lluna i no pas el satèl·lit... Fins que, de sobte, arriba un ésser estrany, extraterrestre. Ben bé, el personatge de Thierrée podria ser el protagonista de La pell freda de Sánchez Piñol: L’arribada d’Aneris, una sirena intrigant (i potser anihiladora) ho trasbalsa tot plegat. Tant al far de la novel·la com a l’escena llunàtica. Thierrée té un costat fosc que habitualment despunta en els seus muntatges. Hi era a Raoul (TNC, 2011) i també al Tabac rouge (TNT, 2014); no tant  La Veillée des Abysses (TNC, 2007). Les gran estructures han anat ocupant espai i pes específic en els seus muntatges. Tot i així, la base de tot plegat és el moviment inquietant i uns personatges que generen una empatia increïble amb l’audiència. Per la seva senzillesa, per la seva honestedat, perquè se’ls veu desubicats en un espai més aviat incòmode. Però que ells el fan habitable, tendre, íntim. És la quarta vegada que s’ha pogut veure Thierrée a Catalunya en 10 anys. Massa poc per la seva qualitat i per com enamora els espectadors: el dia de l’estrena, no quedava ni un tamboret lliure, hi havia públic buscant comprar l’entrada de qui fos, per poder accedir-hi (un fet que pot ser habitual en un partit del Barça o un concert de música mediàtic, però que és ficció en l’àmbit teatral de la ciutat). La connexió va ser absoluta.

 Thierrée viu en una altra galàxia, comprovat.