La grenouille avait raison

Teatre | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassïnce, Thi Mai Nguyen, James Thierrée, Amaranta Velarde
Composició musical:
James Thierrée
Escenografia:
James Thierrée, Laura Léonard
Ajudant de direcció:
Pénélope Biessy, Sidonie Pigeon
Vestuari:
Pascaline Chavanne
Il·luminació:
Alex Hardellet, James Thierrée
So:
Thomas Delot
Producció:
Emmanuelle Taccard, Stéphanie Liodenot
Autor:
Amaranta Velarde
Sinopsi:

La màgia, la fantasia i els ambients fantasmagòrics prenen l'escenari en la nova creació d'un artista que ha inventat un llenguatge únic i personal a força de combinar arts escèniques diverses. Sobren les paraules en un univers escènic on s'imposen la màgia de les acrobàcies, el moviment i els sons. Amb aquests elements, Thierrée construeix un relat tant adreçat als adults com a la canalla en el qual explora les relacions familiars, en una escenografia onírica que recorda un món de tecnologies anacròniques i invents futuristes d'un passat alternatiu.

Després de fundar la seva pròpia companyia el 1998, l'acròbata, músic, ballarí i comediant francès James Thierrée ha signat espectacles mítics com ara Symphonie du hanneton, l'inoblidable La Veillée des abysses (vista al TNC l'any 2007), Au revoir parapluie, Raoul (TNC, 2011) o Tabac rouge (que va obrir el festival Terrassa Noves Tendències l'any 2014), propostes plenes de màgia escènica en les quals combina el virtuosisme que reclamen les arts del circ amb la gràcia que exigeix la interpretació coreogràfica, tot embolcallat en unes atmosferes misterioses, malenconioses i al•lucinants. Ha rodat films a França i, en el camp del teatre, ha treballat amb grans noms de l'escena com Peter Greenaway, Robert Wilson i fins i tot amb el pianista i compositor Carles Santos.

Finalista a espectacle internacional al Premi de la Crítica 2017

Crítica: La grenouille avait raison

28/07/2017

Criatures de somnis atrapats en la seva infància

per Andreu Sotorra

El conte «El rei granota» o «El príncep granota», recollit pels germans Grimm el 1812, explica que una princesa que està jugant li cau una pilota d'or a l'estany. Una granota s'ofereix a ajudar-la per recuperar la pilota a canvi d'un regal. La princesa li ofereix riqueses, que és l'únic que sap que té, però la granota demana només ser la seva amiga, seure plegades a taula i dormir juntes. La princesa hi accedeix a contracor, però quan té novament la pilota, fuig de pressa i corrents sense complir la promesa.

L'endemà, la granota, indignada, va a Palau per reclamar el compliment del pacte amb la princesa. El rei hi consent i obliga la seva filla, la princesa, a obrir la porta a la granota i a sopar plegades. Però, a la nit, quan són les dues a la cambra, la princesa no vol que la granota estigui al seu llit i l'estimba contra la paret. I, pataplaf!, la presumpta granota es transforma en un príncep que havia estat encantat per una bruixa malèfica. Aleshores, la parella —príncep i princesa— comença una nova vida d'amor. Per descomptat, les versions posteriors del conte ensucren la situació i canvien el pacte per un petó, per evitar l'escena de la violència. I així és com es fa famós el petó que totes les criatures coneixen i que serveix per desfer encanteris.

James Thiérrée fa una mena d'abstracció del conte de la granota —en realitat es queda amb la granota— i, sota el filtre del gènere fantàstic, crea una nova versió de la importància de complir amb les promeses, de la hipocresia de les aparences i del guany de la maduresa a partir de la sexualitat, ja sigui posant-te una granota al llit o fent-li un petó i descobrint el príncep blau esperat de tota la vida.

Però el creador de l'espectacle multidisciplinar (teatre, dansa, música, circ...) no dóna cap pista sobre la gènesi de «La grenouille avait raison», tira pilotes fora quan se li pregunta per la qüestió, i deixa qualsevol interpretació a la imaginació dels espectadors. I aquesta és, probablement, la clau de l'encanteri de l'espectacle al qual els espectadors s'han d'acostar amb ulls i cor d'infant i creient també que fent-li un petó els descobrirà què amaga realment.

James Thiérrée (Lausana, Suïssa, 1974), com és sabut, nét de Charles Chaplin i fill de Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thiérrée, crescut en les companyies dels seus pares, Cirque Imaginaire i Cirque Invisible, apareix de tant en tant als escenaris catalans i no deixa mai un seient per omplir. Des del 2011, se l'ha vist amb muntatges com «Raoul» i «La Veiellée des Abysses» i «Au revoir parapluie», al Teatre Nacional de Catalunya, o «Tabac rouge» al Festival Terrassa Noves Tendències. El seu pas pel Grec 2017 ha significat un salt en la idea que es tenia de les seves creacions: de la ingenuïtat i la presència personal de les primeres, malgrat la foscor que també desprenien, ha passat a la maquinària i l'utillatge fantàstic d'aquest i el repartiment del seu paper físic en cinc intèrprets més.

Darrere d'un gran cortinatge vermell granatós, dóna el tret de sortida a un allau de veus i sons, inquietants i aterridors, que es claven de seguida en el subsconscient dels espectadors. Parlem de gènere fantàstic, però també es podria parlar de ciència-ficció o de llegenda apocalíptica fent que el classicisme dels Germans Grimm doni pas a la maquinària i la sofisticació escenogràfica: un piano capaç de fer la seva vida tot sol, un lavabo que sembla una matriu, una estructura que aparenta una flor semblant a un lliri, un gerro (¿o és un úter?) cap per avall on viu una criatura, i tot amb una il·luminació i una decoració que va del gris metal·litzat, a l'or daurat, al plata, reforçada per un disseny de llums que reflecteixen un món fred i humit.

Els personatges de «La grenouille avait raison» són tots misteriosos i amaguen la bondat i la maldat. El mateix James Thiérrée es l'Home que es fon en el seu propi cos —Thiérrée ha mostrat sempre les seves habitilitats de finíssim contorsionista— i també el clown o el tràgic que protagonitza el duo amb la dona dels cabells llargs o el que puja (¿o baixa?) per una escala de cargol que no s'acaba mai. I a partir d'aquí, reajusta les habilitats de cadascun dels intèrprets a un guió oníric, des de la ballarina Sonia Son Ya Bel Hadj Brahim, la cantant Ofélie Crispin, els actors Samuel Dutertre i Hervé Lassince i la ballarina Thi Mai Nguyen. I s'hauria de parlar encara com d'una actriu, de Victoria Thiérrée, per la seva feina de construcció del bestiari fantàstic.

Hi ha qui veu en el rerefons de l'espectacle els paisatges fantasmagòrics clàssics de la novel·la «L'illa del Doctor Moreau», d'H. G. Wells, o de la pel·lícula «El gabinet del doctor Caligari», de Robert Wiene, o d'alguna de les pel·lícules de Tim Burton. L'aranya gegantina, amb dots físics de pop, i la sirena recorden aquí altres fantasmagories com per exemple les de la novel·la «La pell freda», d'Albert Sánchez Piñol. Esclar que l'humor, el mim, el clown, el circ i els gags, com passa amb les versions del conte d'«El rei granota», ensucren aquesta relació tenebrosa.

Els personatges de l'espectacle de James Thiérrée són ànimes en pena o criatures de somnis que volen fugir del seu empresonament. Criatures que s'han fet grans, però que estan encara empresonades en la seva infància. És, en definitiva, el joc a la inversa que proposa als espectadors que també s'han fet grans i que els pretén reempresonar novament en la infància a través de les imatges de «La grenouille avait raison». (...)